El meu iaio i després el meu tio van ser masovers d’una masia anomenada la Jaquesa en San Agustín on antigament els valencians i els aragonesos havien de canviar la moneda si volien utilitzar-la en el regne d’Aragó o en el de València. L’expressió «me bajo al reino» per dir que partien cap a València, era molt utilitzada a Linares. Vull pensar que a l’altre costat de la frontera hi havia una expressió similar per dir que es puja a l’Aragó. Tant els d’un costat com els de l’altre parlen castellà amb paraules aragoneses fossilitzades que són testimonis de l’aragonés que es parlava fa segles en estes terres de muntanyes i bancals.
Tot i existir una frontera, els xurros d’un costat i els de l’altre cantem i ballem jotes, juguem al guiñote i en els dies de festa amb uns vins juguem en qualsevol racó del poble a la morra, joc mil·lenari que nosaltres i uns pocs més a Catalunya i Sardenya ens hem entestat en fer sobreviure al pas del temps. Uns tenen clar que són aragonesos, uns altres que són valencians, però tots tenim clar que el malnom que ens van posar els de València ens uneix i ens identifica.
El valencià és un poble que té una tendència demencial a oblidar-se dels valencians. Entre tots els valencians oblidats, els de les comarques xurres tenen l’honor o el deshonor de ser els més oblidats entre tots els valencians. Però hi ha una estranya competició entre valencians que els obvia, per aconseguir eixe títol del valencià més oblidat. Des del sud tenim el Baix Segura que reivindica ser el gran oblidat del País i un poc més al nord les comarques Centrals o Diània que també reivindiquen la seua existència i el seu oblit costant, a voltes fins a embafar-nos. Però al remat, en la qüestió de l’oblit de qui t’oblides abans és dels qui en són pocs i, en este cas, als xurros tot i fer soroll, en ser pocs, no ens escolten.
El que és cert, és que mentre el Baix Segura (350 mil habitants) i les Comarques Centrals (590 mil habitants) estan encara vives, les comarques xurres (90 mil habitants entre cinc comarques) es moren a poc a poc. Les comarques del Racó d’Ademús i l’Alt Millars, per exemple, no arriben als cinc mil habitants, amb densitats sota les 10 persones per quilòmetre quadrat. A la Serrania és paregut, no s’arriba a densitats de 15. El despoblament és crític, sobre tot a l’Alt Millars, on només Montanejos passa dels 500 habitants i uns set pobles no arriben ni als 100.
Les comarques xurres només recuperen un poc de vida, els cap de setmana i als mesos d’estiu on qui va marxar a servir o a treballar a València, Castelló o Barcelona torna per fugir de la calor i la humitat que no deixa dormir les nits. Els veïns que hi queden durant l’any, intenten ocupar el temps, si en tenen, a la societat musical, la penya del València, a les activitats de l’associació de dones o al bar que mai falla. Amb sort, cada poc el ban anunciarà l’arribada d’un viajante que portarà fruita, peix, roba, carn o pa. Els pobles amb més sort tindran una botiga on anar de tant en tant i no per gust, sinó per vèncer la soledat del dia a dia. A nivell d’activisme la principal lluita és que no tanquen les escoles o que arreglen la carretera que està plena de forats.
Com hi ha poca gent en estes comarques, escoltar-los hauria de ser prou fàcil. Però ningú li fa cas a esta gent i ningú pensa mai en ells, però això sí, dir-los el que han de fer i com fer-ho, sempre. Si l’urbansplaining ja està prou generalitzat, en estes comarques s’incrementa a l’infinit. La gestió del ramat, agricultura, boscos, energia o aigua es fa des de un despatx de la capital d’ací o de la de més enllà, la que ens hem donat entre tots, on els sabuts dels partits teoritzen basant-se en la pressió de les xarxes socials dels cunyats mediocres de sempre.
No sé en la resta de pobles de les comarques xurres, però en el de ma mare, que està al costat de la frontera, hi havien 98 masos habitats, amb animals i cultius, ara en queden només dos i quasi totes les cases del poble estan buides. On ha anat la gent? Doncs les dones a servir a València, Castelló de la Plana, Saragossa o Barcelona i els homes a collir taronja a la Plana o la Ribera o a treballar en alguna industria. Alguns, amb més sort, agraint el cap que van heretar de qui els van parir i les seues hores de treball, aconseguiren traure’s uns estudis, que li permeteren guanyar-se la vida en un banc, una escola o un despatx. Qui es va quedar allí va ser perquè no va tindre més opció i va continuar fent el que s’havia fet sempre allí: construir murs de pedra en sec per abancalar muntanyes i donar menjar als animals. Ara, els sabuts de la ciutat li posen nous problemes, obligant-los a carregar els animals en camions per portar-los a desenes de quilòmetres per sacrificar-los. Ja ni mal treballar els deixen.
Davant de l’abandó i l’oblit esta gent s’aferra a les seues tradicions ancestrals, es tanca i es fa més conservadora i desconfiada amb els forasters. Si exercir la pedagogia en una ciutat és complicat, en un poble amb estes característiques ho és encara més; anar a explicar-los que no poden fer el que sempre han fet al bancal o a la muntanya no és fàcil. De sobte, arriba el foc i tot ho canvia. Eixos pobles i eixa gent oblidada per tots els valencians te la posen en prime time a la televisió i qui els va oblidar s’escandalitza de com són i el que diuen. Per art de màgia la notícia ja no és sobre la muntanya que crema, la notícia és sobre la burrada que un xurro ha amollat en À Punt.
Com hem arribat fins ací? S’ha fet el suficient per a cuidar unes comarques que cuidaren als valencians que parlaven castellà per moda, servint-los en les seues cases o treballant-los els camps? Es pot entendre que puga molestar que una alcaldessa demane que es diga el nom del seu poble en castellà o que a una altra li parlen en castellà. Però en lloc de molestar-nos, hauríem de fer-nos preguntes. En 40 anys d’Estatut, quina ha sigut la promoció del valencià en estes comarques, a banda de traduir el nom en valencià per anomenar-lo en la tele pública? Quina associació o govern ha treballat per fomentar i protegir la valencianitat d’estes comarques? Al Sud del País, el Tempir ha tingut la valentia de plantejar i fer un treball per fomentar la valencianitat del Baix Segura i connectar-lo a la resta del País. En les comarques xurres, a banda d’una ruta per visitar pobles de menys de 100 habitants, en plan road movie, un parell de llibres sobre rius i tolls on refrescar-se i invadir-los cada vegada que neva, què s’ha fet?
A poc a poc ens estem desconnectant d’unes comarques valencianes històriques, per simple desídia i comoditat. Unes comarques de les que es burlaren els senyorets de la capital i que ara uns modernets perpetuen la burla afegint-li a xurro, fatxa o castellà, per aconseguir així un parell de likes o retuits. Si voleu que el valencià siga estimat per nosaltres els xurros, ni ens abandoneu ni vos oblideu de nosaltres. Només teixint llaços entre els valencians de totes les comarques, podrem créixer com a poble. La tasca, com abancalar muntanyes, no serà ni fàcil ni ràpida, però quan s’aconseguisca només caldrà cuidar el bancal i tot serà més fàcil.
