«Avui s’acaben els privilegis fiscals de l’Església espanyola», ha anunciat pletòric, com a punt d’entrar en nova cursa electoral, el Ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños. Es referia a l’acord subscrit entre el seu Govern i la Conferència Episcopal en virtut del qual l’Església per antonomàsia començarà a pagar un parell d’impostos que fins ara s’havia estalviat, el de Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) i el de Contribucions Especials. No negarem que de vegades el petit pas d’un home pot significar un salt de gegant per a la humanitat ni que tota pedra –com sempre hem dit– fa marge, però ni això és l’arribada a la lluna ni a l’Església li han faltat mai els recursos per disposar a pler de les millors i més grosses pedres i dels més experts pedrapiquers per alçar el seu domini en el Regne d’Aquest Món, l’únic que compta a efectes fiscals. Perquè la botella mig buida que dissimula el funcionarial optimisme de Bolaños va plena dels seculars privilegis que gràcies al Concordat entre l’Estat espanyol i el Vaticà signat en ple franquisme (1953) i modificat, però no derogat, en ple postfranquisme (1978) continuen avui dia i posen entre cometes la condició aconfessional de l’estat que proclama la Constitució. No hi ha prou cometes per a tanta ambigüitat significativa com ens hem d’empassar! Espanya s’entossudeix a continuar sent l’excepció en un context europeu d’estats inspirats en els valors laics i la neutralitat, malgrat el que afirma el Ministre amb bombo i platerets per a content de la parròquia. Perquè l’Església continuarà exempta de pagar l’IBI que correspondria al seu immens patrimoni immoble i que inclou espais de culte, temples, seminaris, convents, parròquies o residències religioses. I per ací continuarem pagant el beure. Qui més qui menys ha deixat de visitar catedrals, museus i altres meravelles de la cultura sacra en mans de l’Església perquè l’entrada sol valer un ull de la cara que va a parar directament a la butxaca dels administradors terrenals del Regne dels Cels. Passe que hàgem de pagar la beguda, però cornuts a més a més… Si Franco es feia dur sota pal·li en pagament pels serveis prestats en la seua croada nacionalcatòlica, més discreta la democràcia a l’espanyola no llueix aquests tics excepte en cerimònies especials, coronacions i casaments reials, funerals d’estat o exhibicions consentides d’exaltació feixista al Valle de los Caídos (un altre exemple de resiliència). Però on més decisiu és el poder acumulat i consentit en complicitat amb l’estat és en la formació i educació de les fornades de xiquets, adolescents i joves motllurats per les mans expertes i religioses dels col·legis i universitats catòlics. Aquest és el principal privilegi, tresor patrimonial a banda, que ostenta l’Església a Espanya. I juntament amb els mitjans de formació controlats per la Conferència Episcopal, el seu viver i reciclatge permanent de poder, control i influència. Malgrat que segons la Fundació Ferrer i Guàrdia el nombre dels qui es reconeixen com a no creients ha passat en unes dècades del 8,5 al quasi 40% (54% a Catalunya) i que només 1 de cada 10 contribuents marca la casella de l’Església en les seues declaracions de renda, és evident que aquesta institució compta amb privilegis injustificables avui dia, ben amarrats per la tradició carpetovetònica i la lletra de marbre del Concordat. I per la gran trampa legal de continuar considerant l’Església Catòlica com una entitat sense ànim de lucre [sic], motiu pel qual no ha de pagar l’IBI ni l’IVA ni quèséjoquèmés. No reclamarem –tot i que no estaria gens malament–, com en el cas de l’espoli valencià, que ens siga condonat el deute ni que l’Església pague religiosament tot el que històricament ha furtat i tot el mal que ha fet (entre d’altres coses per la impossibilitat de calcular-lo). Però sí que es faça efectiva la igualtat de tots davant la llei i que de veritat es pose fi a tota mena de privilegis, inclosos els molts de l’Església.
