Mentre desfullen la margarida de les negociacions per formar nou govern a Catalunya, la maquinària de guerra judicial de l’estat no descansa. Ni el benefici del temps mort de l’esportivitat. L’herència del cautivo y desarmado és tan perdurable com l’estupidesa de l’esperit de revenja. Aprofitant la victòria aconseguida al Parlament Europeu a base de molta pressió diplomàtica per la retirada de la immunitat parlamentària als exiliats electes, el jutge de vigilància penitenciària (la fam i les ganes de menjar sumant-s’hi) tomba de nou el tercer grau dels presos polítics. Es tracta, però, de victòries provisionals, pírriques en diuen, més aparatoses que efectives a mitjà termini, i poc meritòries, com les d’aquells equips que compten amb l’ajuda de l’àrbitre. En aquest cas, l’equip més humil ja guanya de veure’s retransmès en directe i de caure per la mínima i amb molts vots en contra d’alçar la immunitat parlamentària. Cal insistir-hi, amb la revocació del tercer grau vulneren un dret reconegut per les mateixes lleis amb l’excusa que els presos no es penedeixen del que van fer (organitzar un referèndum en què van votar, malgrat totes les porres, dos milions llargs de persones), que no estan prou escarmentats, vaja, per abaixar el cap, besar la mà del botxí o entonar el nacionalcatòlic mea culpa.
Per entendre aquest teatre sinistre, l’obcecació de Llarena, les constants maganxes de Pedro Sánchez i tots aquests actors que sobreactuen en escena il·luminats pels focus mediàtics, cal de vegades fixar l’atenció en detalls situats aparentment al marge. Cal mirar el comissari Villarejo i la seua abanderada mascareta, cal parar atenció a les declaracions de l’extresorer i exsenador del PP Luis Bárcenas, cal desvelar el misteri de la coincidència entre l’«M. Rajoy» dels apunts comptables de l’estafa i el nom d’un senyor que va ser president espanyol i lector del Marca; cal observar l’enèsim escàndol borbònic, amb la hisenda pública o les vacunes; cal escoltar els sorolls de sabres i la immunitat de què gaudeix l’estament militar sota l’ègida socialpodemista; cal mirar de reüll la fabricació de C’s i de Vox i el blanqueig constant de capitals i ideologies tòxiques. Cal, sí, suportar el pressing d’Aznar marcant paquet i donant lliçons de democràtica governança, o tempora! Per distingir a voltes a ull viu una constel·lació enmig de la nit cal mirar-la com qui no vol la cosa, amb una mirada dispersa, descuidada diríem.
En aquest bosc fosc de la política espanyola, sovint entropesses de cap contra l’arbre i ja no t’alces. Dir-ne operacions d’estat, d’aquestes persecucions ferotges a les llibertats democràtiques més elementals per a la preservació a ultrança de privilegis i monopolis, i l’embalsamament del cadàver del règim pels segles dels segles, és sobreentendre tota la merda que circula per les clavegueres, però també a plena llum del dia a la que baden. Forçant uns tempos i uns actes previsibles, sense gaire espai per a la sorpresa (la repressió és implacable i rutinària, impassible, burocràtica i cega), les operacions d’estat busquen l’efecte dòmino perquè l’escampadissa final de fitxes entorpesca l’entesa necessària per a la constitució de govern a Catalunya. El que no s’aconsegueix amb les urnes, amb joc net i democràtic, la fiscalia o el jutge de guàrdia t’ho afinen. El PSOE ja busca a Madrid la connivència de Ciudadanos, de manera que no li cal ni tan sols aparentar cap interès pel diàleg ni menys un compromís que no contempla per a la solució del conflicte polític. Burxa en les contradiccions dels qui hi volen confiar encara, dels qui no s’alcen de la taula –i probablement fan ben fet–, com ERC, per veure de fer més costerut el camí que busca l’independentisme. Però apreses en la dura pràctica de voler anar-se’n –que és el mínim a què la dignitat pot aspirar en aquest estat de coses– les lliçons que la història ensenya amb porres, presó i exili i amb el sinistre terrabastall del dòmino, virtut i resistència obliguen a buscar solucions per a comandar la nau a tres mans, desplegar les veles, posar rumb a les noves fites.
Altrament, víctimes dels paranys amb què es torpedinen els acords i es difuminen voluntats, les oportunitats per recuperar alens i forces aniran esvaint-se en l’horitzó immediat, i els partits i la societat pagaran la trencadissa, les fitxes i la taula. Que és justament el que pretenen operacions d’estat com les d’aquests dies. O dit a la manera popular: «Cornut, i pagar el beure!».
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
