A punt de tancar la segona legislatura del Govern del Botànic, bé podem fer un balanç ponderat d’una línia d’acció que hauria de ser clau d’un govern que precisament es defineix com a «valencianista i de progrés»: la política lingüística. Què ha fet aquest govern per garantir que la llengua pròpia siga la d’ús normal en la societat, en les administracions, en els mitjans de comunicació i en l’ensenyament?
Ara podem avaluar-ho amb la perspectiva que donen vuit anys. Per motius d’espai, ací ens centrarem només en uns pocs camps. En articles successius mirarem d’abordar altres àmbits, com l’ensenyament, la competència lingüística per a l’accés a la funció pública o l’ús social.
Comencem pel principi: el marc legal (i mental) i la voluntat real de canvi. El Govern «valencianista i de progrés» no ha tingut la capacitat –o la voluntat– de superar el marc limitat i anacrònic que fixa la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV). Recordem que és una llei de fa quaranta anys, del 1983, que respon a una altra societat, anterior a Internet, a la globalització i les grans migracions. I que, quan es va aprovar, ja era una clara rebaixa respecte a altres lleis coetànies: sense anar-hi més lluny, les de normalització lingüística de Catalunya i les Illes Balears. Voler progressar amb una llei pusil·lànime i de fa quaranta anys sembla poc progressista, a banda de gens realista. I no sols és la nostra interpretació. Els fets canten: la majoria dels decrets de promoció de l’ús que, sobretot en la primera legislatura, va aprovar el Govern del Botànic els van tombar els tribunals. Motiu: van més enllà del que permet la LUEV.
Al principi de la segona legislatura, potser per la pressió dels sectors socials més compromesos, els partits del pacte per un Govern «valencianista i de progrés» reconegueren que calia una llei d’igualtat lingüística. I així ho proclamaren solemnement en l’«Acord del Botànic 2» del 2019. Les forces polítiques signants, que conformarien el Govern, es comprometien (punt 5.14) a «garantir […], a través d’una llei, la igualtat lingüística per tal que totes les persones siguen ateses per les administracions públiques en qualsevol de les llengües oficials que trien lliurement i no patisquen discriminació en cap àmbit».
D’aquest solemne compromís, res de res. No tenim cap «llei d’igualtat lingüística», al contrari de la molt positiva Llei d’igualtat de les persones LGTBI, aprovada pel mateix Govern en la primera legislatura (2018), que tipifica les discriminacions i preveu sancions per als infractors. De manera que les greus discriminacions, sobretot en la sanitat, que patim, simplement per expressar-nos en la llengua oficial i pròpia, queden impunes, i els ciutadans, del tot desprotegits, perquè els articles de la LUEV només apel·len a la bona voluntat. Per què sí a la prevenció de discriminacions per raó d’orientació o identitat sexual i no a les lingüístiques? Per què l’incompliment del programa aprovat, precisament en un govern que proclamava com a lema «rescatar i cuidar les persones»?
Segon camp: la normal recepció dels mitjans de comunicació de tota la comunitat lingüística catalana. Després de la censura de TV3 i Catalunya Ràdio imposada pels governs del PP, podríem esperar que els partits valencianistes i de progrés farien efectiva la reciprocitat. No era una demanda gens difícil de complir: es tractava només de rebre les televisions i ràdios públiques en la nostra llengua, cosa més que raonable en un món on tothom pot accedir a mitjans de tot arreu. L’incompliment és més inexplicable encara: el Govern valencianista i de progrés només havia d’aplicar un acord de les Corts Valencianes de 2013 per la reciprocitat. O fer efectiu allò que demanava el president Ximo Puig quan era batle de Morella. Passades dues legislatures, un Govern valencianista i de progrés encara ens censura les televisions públiques en català de Catalunya i les Illes. Per què?
Tercer. El 20 de febrer de 2017 el conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, Vicent Marzà, signava la Declaració de Palma amb els seus homòlegs del Govern de les Illes Balears i de la Generalitat de Catalunya, una lloable iniciativa que semblava posar fi a una automarginació respecte a la resta de la comunitat de llengua catalana. A banda de la declaració, entre els projectes acordats figurava que «s’impulsaran i coordinaran els recursos públics per treballar cap a una versió comuna de les traduccions de la legislació estatal i altres textos de caràcter legal i administratiu; es coordinaran les polítiques de foment de la llengua en diferents àmbits, i s’impulsaran iniciatives comunes envers les polítiques estatals lesives per a la llengua compartida».
Sis anys després, la majoria de ministeris i entitats públiques estatals espanyoles encara presenten –en els pocs casos que hi fan res—«català» i «valencià» com a llengües diferents, sense que els respectius governs hagen pres, que sapiguem, cap acció efectiva en aquest punt. El mateix Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va arribar a prohibir al Govern valencià de comunicar-se oficialment en la llengua pròpia «amb altres territoris del mateix àmbit lingüístic» –i això que aquesta era la moderada terminologia del decret aprovat– invocant precisament la LUEV, perquè aquesta llei no recull res «sobre territoris fora de la Comunitat Valenciana pertanyents al mateix àmbit lingüístic».
Malgrat això, el Govern valencianista i de progrés continua sense fer-hi res, sense entrar a l’Institut Ramon Llull, una entitat de promoció compartida de la llengua i la cultura, i no ha fixat en cap text legal l’equivalència de les denominacions català i valencià. Així, es manté el secessionisme de facto amb versions oficials per a «català» i «valencià» i la reducció als límits autonòmics. En compte de promoure obertament la cooperació amb la resta de la comunitat lingüística, cabdal per a la salut i el prestigi de la llengua i per a la nostra indústria cultural, ens estanca, als efectes pràctics, en l’aïllacionisme de Zaplana i Camps.
L’estat espanyol pot destinar milions a la promoció panhispànica i repetir-nos fins a la sacietat allò de la llengua «global». Els països de llengua francesa o neerlandesa (Bèlgica i els Països Baixos) han creat estructures potents de cooperació lingüística i cultural. Nosaltres, en una situació infinitament més precària, encara hem d’autolimitar-nos més.
Tres i no res: tres aspectes bàsics desatesos o clamorosament incomplerts. Ara que ens demanaran el vot per a un tercer govern valencianista i de progrés, agrairíem saber quines són les respostes a aquestes qüestions.
