Som molts els qui ens preguntem, des de fa anys, què passa a Madrid. Les majories del conglomerat dreta-extrema dreta hi són sòlides i aparentment inexpugnables. Primer amb Esperanza Aguirre, ara amb Ayuso (i entremig, parèntesis il·lusoris). A la capital i a la comunitat, sense apariència de canvis en el curt termini, abans sota el paraigua PP i ara desglossat entre PP i Vox. Les pròximes eleccions de maig, en aquest sentit, seran una nova passejada militar del bloc reaccionari, si no ocorre un improbable miracle.
Passa que les grans capitals europees són d'esquerres o liberals: París, Londres, Berlín, Roma. I, dins d'Espanya, València, Barcelona o Sevilla. Llavors, què passa a Madrid? És un ecosistema polític tan singular que puga escapar a les tendències urbanes europees més insistents?
Durant els anys de Zapatero, Gaspar Llamazares, llavors líder d’Izquierda Unida, va explicar que a la ciutat de Madrid hi havia «mig milió d’ultradretans» de tota edat i condició. Mig milió. La capital d’Espanya tenia, en 2022, 3.280.782 milions d’habitants censats. D’aquests, el percentatge de votants serà considerable. En aquest cas, mig milió és un percentatge més que sever. Una massa compacta i més o menys iracunda que voten sempre en la mateixa direcció. Ara mateix, bavegen per Ayuso, la lideressa que oposa «comunisme» a «llibertat» (sic).
No entraré en consideracions sobre els motius de l’estrany i fatal atractiu que una persona amb tantes limitacions intel·lectuals com Isabel Díaz Ayuso desperta entre els seus. Trump tampoc és un geni i ja sabeu les passions que és capaç de mobilitzar. En una època convulsa, l’elector s’agafa a un clau ardent. Però seguisc sense explicar-me per què l’esquerra amb tots els seus matisos no aconsegueix véncer la granítica onada conservadora que informa el centre pur d’aquesta peculiar península.
Quan Manuela Carmena no va revalidar l’alcaldia, alguns van dir de seguida que l’explicació raïa en el fet que als barris populars (Vallecas, per exemple) s’havia detectat una major abstenció que als benestants (Salamanca). Molt bé. Però, de ser així, quins són o van ser els motius d’aquesta abstenció? A Berlín, A París, a Londres, a Roma, a València l’electorat capitalí de caràcter progressista va acudint regularment a complir amb la seua obligació electoral. Per què a Madrid no, des de fa tant de temps? M’agradaria que algú que en sabera els motius me’ls explicara.
Jo crec que Madrid ha sigut un cau, en tot el que portem de democràcia, per a una casta funcionarial, judicial i policial (diguem-ne) que va viure el final del franquisme com un lapsus només una mica incòmode. Però numèricament, aquesta casta no pot explicar la glòria actual d’Almeida, Ayuso i Monasterio. Cal el concurs de molta més gent. I no és prou a defensar les cervesetes a les terrasses en època de restriccions pandèmiques per a enganyar una massa decisiva de potencials indecisos. O sí?
Ja em perdonarà el lector: tot són preguntes. Si algú em llig buscant respostes, n’eixirà escaldat. Per a respostes fàcils ja està Twitter, les tertúlies televisives o radiofòniques i els especialistes –tan saberuts i ubicus- a vaticinar el passat. A mi el que m’agradaria saber és per què Ayuso tornarà a guanyar les eleccions de maig, amb majoria absoluta o sense. Perquè no tinc cap dubte que serà així.
Al final, Madrid és una illa dins de l’estat i dins d’Europa on les passions reaccionàries pul·lulen ben a gust. Des del 2017 ençà, el procés a Catalunya pot explicar una onada d’espanyolisme centralista a la Villa y Corte purament reactiva. Però la tendència de què parle és molt anterior al 2017. Llavors, què?
No sé qui guanyarà, en còmput de vots, les pròximes eleccions globals autonòmiques i generals. Però el que sí sé és que Madrid continuarà alçant el penó més carca i retrògrad. I la doble pregunta és: per què i fins quan?