A hores d’ara considere que, per a la gran majoria de mortals com és el cas, es fa difícil d’afegir qualsevol cosa interessant que no haja estat ja escrita al voltant de la «moció de censura», per anomenar-la de forma oficial, que hem pogut presenciar esta setmana. No obstant això, m’arriscaré a dedicar-li unes línies a pesar de les elevades probabilitats de fracàs estrepitós.
Per segona vegada en esta legislatura, totes i tots hem pogut comprovar que, quan apartem el soroll, la nova extrema dreta no té cap projecte de país consistent, almenys si descartem la possibilitat de retrocedir en el temps uns pocs segles i convertir-nos en coetanis d’Isabel la Catòlica.
La instrumentalització institucional perpetrada pels pseudopatriotes i executada en la modalitat d’esperpent extemporani ha estat, al meu parer, una errada política que hauria de ser estudiada en més d’una facultat universitària. En altres paraules, l’extrema dreta s’ha marcat un Froilán en tota regla, un tir al peu que ha servit per a mostrar les vergonyes de qui no té res a dir més enllà de confondre el decor amb les corbates. Mira que en sabem els valencians i les valencianes de la poca relació que tenen una cosa amb l’altra, que pot haver molta corbata i molt poca vergonya, que es pot anar molt ben vestit i dedicar-se a saquejar les institucions.
A més a més, el show Tamames ha servit també per a vore una dreta moderada (etiqueta suposada que sempre estaré disposat a rebatre) que no ha fet altra cosa que fer-se el suec, amagar el cap i mirar cap a una altra banda, que en el context en què ens trobem envia un missatge clar: no tindrem cap problema en pactar amb aquestos circenses allà on calga. No s’hi valen els ‘no pensava que ho farien’ al mes de juny!
Tal com podem comprovar al diccionari, el concepte de «moció» està relacionat amb el de «proposta», el de projecte que ha de ser debatut en un espai concret. I eixe és el sentit que m’agradaria arreplegar per a remarcar el que ens juguem precisament el proper 28 de maig, així com a finals d’este mateix any. En poc més de dos mesos, les valencianes i valencians tindrem la possibilitat de dir alt i clar quin és el projecte de societat que volem, que necessitem un Botànic 3 que consolide i ens permeta avançar de forma decidida en la construcció de país iniciada l’any 2015. I també haurem de pensar que l’experiència ens ha demostrat que per a poder fer-ho necessitarem uns pocs mesos després que hi haja un govern estatal progressista amb una altra distribució de forces, que aposte més clarament per treure’ns els llasts que ens impedeixen avançar com ens agradaria. Un govern que no tinga por d’abordar qüestions com el finançament, el dret civil valencià o la vertebració territorial, entre d’altres.
Deixeu-me il·lusionar-me de nou (cosa que no és fàcil hui en dia) però és que esta setmana he pogut veure i escoltar una «moció de país» presentada per la que desitge siga la primera presidenta de l’Estat espanyol. Perquè gràcies a l’espectacle que ens ha oferit l’extrema dreta al Congrés, hem pogut vore també que sí que hi ha un model i una alternativa, que hi ha possibilitat de seguir avançant en drets i benestar per a la majoria. Per això confie que el 2 d’abril siga l’inici que porte a Yolanda Díaz i el projecte Sumar a la consolidació d’un projecte polític amb la voluntat de construir el país que mereixem, més just, més plural, igualitari, feminista i sostenible. Un projecte que necessita, entre moltes altres qüestions, que totes i tots siguem capaços d’abandonar el caliu de les trinxeres partidistes per dedicar-nos al que realment importa. Estic convençut que no són poques les persones que desitgen que sapiguem llegir el moment actual i estiguem a l’altura de les circumstàncies; que així siga.
