Fa un temps vos contava que escriure i anar en bici em donaven la llibertat que em permetia trobar inspiració per a escriure estes columnes i pensar en la investigació al meu treball. En estos dos moments soc capaç de desconnectar del món exterior i sentir-me lliure. Però enguany, tinc una obsessió que no em deixa tranquil. El València CF, la meua font de dopamina setmanal em fa patir més del compte i tots els meus pensaments acaben en ell.
Sempre intente que el lector continue llegint-me per la curiositat que li pot evocar el primer paràgraf. Però últimament, note que embafe amb el València CF, així que si heu abandonat la lectura, totalment comprensible, ho entendré. Jo no escric per agradar, escric per intentar ser lliure. No busque un reconeixement o una validació pel que escric, només intente fer pensar, per a que altres pensen i estos facen pensar a uns altres. Al remat, qui aspirem a modificar les coses, només volem ser part de la riuada de pensaments que provoca els canvis que desitgem.
Després de la publicació del meu últim article en este diari, vaig participar en un pòdcast de la comoditat valenciana, per a parlar del València CF amb Miquel Nadal. En la conversa sorgiren moltes reflexions interessants, que Miquel va plasmar en part en les seues columnes setmanals posteriors al diari Las Provincias. En una conversa posterior, Miquel em va dir que la vanitat és feixisme i la generositat democràcia. I des de llavors no he parat de pensar en eixa frase, perquè no només explica la situació actual del València CF, sinó que també la situació actual del nostre país.
Si fem un exercici de mirar amb perspectiva als últims 50 anys d’història dels valencians, vorem que la proporció entre vanitat i generositat ha condicionat el creixement del valencianisme. Quan la generositat creix el valencianisme avança, però si la vanitat creix el valencianisme es dilueix. Els valencians sempre hem tingut la tendència a confiar en polítics vanitosos amb unes aspiracions de poder que feien del País Valencià el seu trampolí cap a Madrid.
En el València CF el mecanisme ha sigut el mateix. Quan s’ha posat per davant la generositat i la voluntat de servir, el València CF s’ha fet gran. Quan la vanitat ens ha fet embarcar en projectes catastròfics, el València CF, com ara, ha patit. Com el València CF és un aparador, la vanitat política ha anat de la mà de la vanitat futbolística. I hui, els valencianistes veiem clar que eixa vanitat que està matant el València CF, arrastrarà al pou el que queda de valencianisme ideològic.
Tant el València CF com el valencianisme polític no són compatibles amb este projecte d’Espanya que des de fa segles s’intenta promocionar des de Madrid. Un projecte que només tolera una Catalunya com a antítesi per a reforçar la idea única i uniforme d’una Espanya que fracassa lustre rere lustre des de la il·lustració o l’arribada dels borbons. Els valencians i el València CF som bons només quan no molestem i hem de ser o destruïts o diluïts en l’espanyolisme.
Mai hem tingut polítics amb la voluntat ferma de destapar l’estafa que ha suposat el «per a ofrenar noves glòries a Espanya». L’objectiu dels polítics que hem tingut i ens han volgut liderar, ha sigut sempre el mateix: mantindre una societat valenciana anestesiada al servei d’altres. La societat valenciana se l’ha de folkloritzar perquè els importe més un «mos volen furtar la paella» a un «volem obtindre un finançament just». I a les empreses, associacions o clubs de futbol, com el València CF que incomoden el poder madrileny i a la seua antítesi, se les ha de fer desaparèixer.
El valencianisme liderat per polítics mediocres que busquen validació en el poder madrileny i la seua antítesi catalana, no tindrà mai futur, perquè renuncia a la característica que el fa únic: la valencianitat. El futbol ha sigut capaç de gestionar sentiments de pertinença a barris, pobles, ciutats i països. El València CF, durant 104 anys, ha sigut el representant d’una valencianitat que ara s’intenta destruir. Una valencianitat que viatjava en tren i trenet per vertebrar una terra a qui se li negava la condició de país.
Fa setmanes que pense que la destrucció del València CF s’ha convertit en una qüestió d’estat. Després de folkloritzar-nos, d’imposar-nos el castellà i d’haver-nos convertit en una colònia, semblaria que el cop de gràcia als valencians és fer desaparèixer l’equip de futbol que va abraçar el valencianisme. La Liga de Javier Tebas està a favor de Peter Lim, la federació de Luis Rubiales posa àrbitres contra el València CF, la policia espanyola i els mitjans de comunicació madrilenys treballen per vendre un relat de violència dels aficionats valencianistes i quasi tota la classe política valenciana a les ordres de la madrilenya i la seua antítesi per espentar-nos cap al duopoli.
Uns valencians callats i dividits són l’objectiu d’esta Espanya que va en contra dels valencians, i el de nosaltres els valencians hauria ser el d’alçar la veu i unir-nos contra ells. Però per desgràcia ens toca parlar en condicional i somniar un país que fa tanta por, que fins i tot un equip de futbol li molesta a algú o alguns.
