Ens despertem amb el comentari cínic de Juan Roig, amo i senyor de Mercadona, assegurant que han augmentat els preus una «burrada» perquè no es trencara la cadena de valor, cadena de valor conformada per proveïdors als quals exprimeix sistemàticament l’empresa de Roig (el tracte de Mercadona als proveïdors donaria per un altre article). La reflexió condicionada està realitzada amb la intenció de remarcar, una vegada més, el marc mental dicotòmic que més els agrada: o el dictat del mercat o el caos, «pujada de preus o desastre impressionant». Escoltant les declaracions de Roig sobre l’increment dels preus dels seus proveïdors i la situació complicada de la cadena de valors ens dona a entendre que Mercadona ha hagut almenys de reduir els seus beneficis en l’any 2022 a conseqüència d’aquesta situació excepcional. Res més lluny de la realitat, Mercadona ha anunciat les dades del 2022 on incrementa un 5,6% els seus beneficis arribant a un benefici net de 718 milions d’euros.
Evidentment, l’exemple de Mercadona no és l’excepció sinó la norma del funcionament del mercat. L’especulació és una de les eines del capitalisme per a garantir l’increment de la taxa de guanys de la burgesia en detriment de la classe treballadora. Un mecanisme d’acumulació per despossessió basat en la volatilitat dels preus i la seua dissociació amb el valor d’ús dels productes. Recordem que l’increment en els productes bàsics a qui més afecta és a les condicions de vida de les classes populars. Podem analitzar un exemple ben clar: si el meu salari, després de plusvàlua i impostos, és de 100 i la meua despesa vital és de 90, per molt que incremente el meu salari, en el millor dels casos en un 10%, si els preus augmenten en un 15% el meu poder adquisitiu empitjora (110 jornal enfornt dels 103,5 de despesa), de seguir en aquesta tendència arriba a un punt que les despeses superen els ingressos i impossibilita sostenir les condicions de vida bàsiques a gran part de les classes populars.
Podem pensar que si és tan evident aquest robatori tard o d’hora pot esclatar una revolta social. Ací és quan entren en funcionament els mitjans de comunicació per justificar i crear, en termes gramscians, una falsa consciència en gran part de les classes populars. Ens atemoreixen (la doctrina del shock) i bombardegen cada dia en fets excepcionals que s’escapen als mercats i distorsionen el seu funcionament. Justifiquen l’error del mercat amb una explicació externa al sistema capitalista: coronavirus, guerra Ucraïna… i donen a entendre que un cop el mercat supere aquesta anomalia tot seran flors i violes. La divulgació de la falsa consciència ens ve a dir que l’increment de preus és pel nostre bé perquè si no s’incrementen les conseqüències seran molt pitjors, tornem al que deia Juan Roig «pujada de preus o desastre impressionant». La funció d’adoctrinament dels grans mitjans de comunicació de masses s’hauria d’analitzar i veure la gran inversió que fan els grans capitals en els mitjans de comunicació, són al capital el que els centres educatius cristians eren i són per al manteniment de l’ordre, la jerarquia i l’estructura eclesiàstica.
Davant l’especulació del mercat una de les mesures de contenció que s’han mostrat efectives al llarg de la història és la regulació de l’Estat. Cal pensar que amb «el gobierno más progresista de la historia» es donaria per fer aquesta regulació de preus per posar límits a la dictadura dels mercats amb l’objectiu d’intentar democratitzar l’economia i posar-la al servei de la majoria social. Res més lluny de la realitat, hem vist com les diferents mesures «progressistes» per lluitar contra l’especulació dels grans capitals han servit per garantir la continuïtat del transvasament de rendes del treball fins als beneficis del capital, en forma de reducció d’impostos (tan ben rebut pels empresaris) o de la subvenció de preus. Quina és la diferencia entre la subvenció i la regularització dels preus? En la subvenció dels preus (tenim l’exemple de la benzina) s’aconsegueix reduir el preu i encobrir la inflació perquè l’Estat posa la diferència, un marge que serveix de matalàs. Aleshores, dels impostos, que gran part els assumeix la classe treballadora, seguim pagant l’increment dels preus en benefici del capital. Tot un negoci rodó per a les empreses que poden incrementar les vendes sense perdre o inclús augmentant el marge de benefici. En canvi, en la regularització dels preus, l’Estat marca un preu màxim i les empreses l’han d’assumir (tenim l’exemple del test del covid). La regularització dels preus del mercat en benefici de la ciutadania hauria de ser una de les mesures d’un govern progressista i no la subvenció dels preus en benefici dels grans capitals, ni tampoc la reducció d’impostos com també pregona aquests dies el govern del Botànic amb el lideratge del PSPV, aquestes últimes són mesures neoliberals de manual.
Sabem que els grans capitals tenen les coses ben clares a l’hora de manipular els mercats, especular i garantir el transvasament de rendes entre treball i capital; a més, no ho neguen. Com bé remarca Antoni Infante al seu article «La nova primavera dels pobles» publicat aquesta mateixa setmana a El Món (recomane la seua lectura), el multimilionari Warren Buffet, una de les persones més enriquides del planeta, en la crisi del 2007 afirmava que «clar que hi ha lluita de classes i la meua, la dels rics, és la que està guanyant». De la mateixa forma Rodrigo Rato justificava un altre exemple sagnant de transvasament de rendes vinculades a l’especulació, que va ser el rescat a la banca pagat amb l’esforç de la ciutadania, amb la següent frase en comissió parlamentària: «eso es el mercado, amigo», tornant a reivindicar el dictat del mercat o el caos, o el rescat a la banca o la catàstrofe absoluta.
Davant la dictadura dels mercats que ens condemna a haver d’elegir entre caos o capitalisme, nosaltres reivindiquem a Rosa Luxemburg i sabem que l’elecció és entre socialisme o barbàrie.
