El dilluns vaig sentir a la ràdio que a la patronal dels hostalers estan d’allò més contents amb la caixa que han fet aquestes falles i que tornen amb la idea de garantir que sempre coincidisquen amb cap de setmana. Ni Sant Josep ni arribada de la primavera ni res de res: quadrar-ho tot perquè puguen vindre visitants a fer despesa. I que l’endemà de la cremà siga sempre festiu en Madrid, els ha faltat dir, per a més comoditat i garantir així la quota de madrilenys i madrilenyes agafant castanyes per províncies.
La veritat és que els qui vivim les falles intensament des de dins veiem això que als mitjans anomenen «les falles» amb un cert distanciament. Per a nosaltres són una altra cosa, les festes de la nostra xicoteta comunitat, en xarxa amb altres comunitats veïnes. I la nostra xicoteta història no es mesura en centenars de milers de visitants. Aquestes han sigut les falles d’Eva i d’Alberto, de Thais i d’Oriol. I també l’any que Ricardo Alcaide i Trementina Lux ens han plantat dues falles interactives, fetes amb materials tradicionals -res de «suro blanc»- i que constituïen tota una reflexió sobre la recuperació de l’espai públic per a la gent que fan possible les falles.
Una falla com la meua, sense xurreries ni tendetes, sense envelats per a turistes, viu les falles com el que són, una experiència íntima, uns dies de convivència comunitària intensa i total al voltant del monument que acabem cremant per deixar pas a la primavera. Malgrat ser una falla del centre, tenim la sort que estem una mica protegits de les rutes habituals de les riades de gent i la nostra placeta sense nom entre els carrers de Sant Ramon i de Ripalda travessats pel carrer de la Beneficència roman com un xicotet oasis, com una illa fluvial en mig de la crescuda. Jo mateix cada vegada soc més faller de casal i del barri i només m’aventure a visitar altres falles fora del barri del Carme els dies previs a la plantà i els matins abans de l’esmorzar.
Des de la meua perspectiva eixes masses de gent no són les falles, són una mena de pròtesi incontrolable que li ha anat creixent a la festa. Perquè no estem parlant dels veïns i veïnes i visitants que passegen la ciutat veient falles i gaudint de l’ambient, sinó de masses que converteixen la festa de les falles en qualsevol festa de masses, desperfilada, i que a més, més enllà dels actes vandàlics que es produeixen, pot esdevenir un perill en ella mateixa, com el dia que la gent es va quedar blocada a l’estació del Nord perquè la gentada concentrada per veure la mascletà impedia eixir.
Però, és clar, és la meua percepció. Per a la patronal de l’hostaleria, algun regidor i alguns periodistes que saben que qui paga mana crec que la pròtesi és l’altra cosa. Les comunitats celebrant són a penes un fons curiós per oferir al turisme de masses la dosi imprescindible de color local perquè no perda del tot la noció de l’espai i no espere que a les vuit del matí els bous travessen a tota velocitat el carrer d’Estafeta.
Les falles tenen un problema i, si em permeteu la provocació, eixe problema es diu capitalisme. Els problemes concrets venen en bona mesura de sotmetre la festa íntegrament a les lleis del mercat, convertint-la en un espectacle for export i en escenari folk de la borratxera deslocalitzada. La massificació és l’efecte pretés des del moment que tot el nostre teixit productiu, tota la nostra societat, sembla estar subordinada als interessos del sector turístic i, per cert, amb els seus treballs precaris i mal pagats. L’imperatiu que les falles siguen com més grans millor no deixa de ser un intent per convertir-les en gran esdeveniment d’aquells que ens havien de posar en el mapa. Molts actors importants semblen haver oblidat les implicacions de ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat, perquè precisament són aquestes dinàmiques les que posen en perill els elements culturals patrimonials que haurien de ser protegits. Els botellots i el suro blanc no són patrimoni.
I la manera de sostindre eixes falles grans és aconseguir finançament com siga, i convertir les demarcacions en mercats i barres es converteix aleshores en una necessitat, reforçant així des d’algunes comissions aquesta lògica de com més gent millor. I malgrat això, o al costat d’això, d’altra banda les condicions de treball dels artistes fallers són cada vegada pitjors i els marges de benefici cada vegada més baixos. Les explicacions que ha penjat en les xarxes Vicente Lorenzo Albert sobre per què deixa l’ofici haurien de ser d’obligada lectura i reflexió. I no és el primer ni serà l’últim.
(I per cert, entre parèntesi, la proliferació mateixa del suro blanc que acabà per desplaçar completament el cartró-pedra -i les pràctiques tradicionals a ell vinculades- també troba en aquestes dinàmiques que primen sobre tot el volum la seua explicació. La festa es converteix així en doblement insostenible).
Les solucions sense dubte passen per retrobar la consciència que les falles no són una atracció turística, que tot no pot estar vinculat perquè ho siga. Les falles són la festa de les xicotetes comunitats que la posen en el centre del seu any, que troben en ella unió i lligam, amb la gent i amb l’espai urbà. Són, també, expressió artística -i satírica- efímera que recupera el gaudi dels carrers i les places per a la gent i expulsa els cotxes. És fonamental posar això en el centre. I redimensionar-la tot el que s’haja de redimensionar, perquè fent-la menys gegantina el que li dona sentit es farà més fort i més visible. I eixe impuls ha d’anar des de baix, des de les comissions falleres de barri, de poble, de les falles que no són d’Especial ni ho volen ser. Perquè ja ha quedat massa clar que de l’administració municipal poc cal esperar, atenallada com està per les pressions dels de sempre.
Com deia una vella samarreta que els membres de l’Associació d’Estudis Fallers portàvem fa temps amb sornegueria i orgull, fora el capital de la festa popular. Les falles han de ser el que són profundament: festa popular. I cremar-se, clar, la nit de Sant Josep. Perquè al dia següent arriba la primavera. Tan senzill com això.
