(Als fanátics, que no sempre són els altres)
Ja va advertir el poeta judeoalemany Heinrich Heine als francesos que calia no subestimar el poder de les idees i que els conceptes polítics i filosòfics desenrotllats en la quietud de l’estudi d’un acadèmic podien arribar a destruir una civilització sencera. Les obres de Rousseau foren l’instrument imprescindible i providencial amb el qual Robespierre i els seus aliats van aniquilar l’Antic Règim sense misericòrdia. Els conflictes polítics naixen de la discòrdia entre els sers humans, se n’alimenten i les idees polítiques desateses per aquelles persones que se n’haurien d’ocupar, poden ben bé adquirir un poder irresistible sobre les masses. Estic convençut que menysprear el pensament polític perquè el seu objecte d’estudi no es deixa encabir en els models abstractes de l’anàlisi lògica o matemàtica constituïx una mostra palmària del més absolut puerilisme. Perquè l’arrel de tots els mals rau, al meu entendre, en la quimera que consistix a creure que les lleis que governen la vida social són tan necessàries i inexorables com els axiomes, teoremes i corol·laris de la geometria. Esta creença es troba en el nucli dur de molts credos nacionalistes, marxistes, autoritaris i totalitaris dels nostres temps. Si estem convençuts que coneixem científicament les lleis que governen la societat i que estes són absolutament necessàries (o siga, que no poden deixar de ser o d’ocórrer), està clar que el fet que una persona desitge una cosa distinta a l’acompliment d’eixes suposades lleis inevitables ens semblarà una clara mostra d’irracionalitat fruit dels prejudicis, de les passions, de les pors i de la ignorància. Tots aquells que manifesten disconformitat respecte de la inexorabilitat de les lleis socials que suposadament coneixem de manera científica han de ser corregits, reeducats, aïllats, empresonats i, si resulten insuportablement contumaços, liquidats i suprimits. Així pensaven els jacobins de la Convenció durant la Revolució Francesa. Eren dogmàtics exaltats i només s’ocupaven de principis simples i fixos, sense tindre massa en compte els fets i la rica pluralitat de la vida política i social. No eren hòmens amants dels matisos i aplicaren la sil·logística aristotèlica de manera radical i grollera:
Tot traïdor a la pàtria mereix la mort.
Danton és un traïdor a la pàtria.
.·. Danton mereix la mort.
Tot traïdor a la pàtria mereix la mort.
Desmoulins és un traïdor a la pàtria.
.·. Desmoulins mereix la mort.
L’assumpte va deixar de tindre gràcia quan el mateix Robespierre i el seu company Saint-Just passaren a constituir el subjecte de la premissa menor del sil·logisme, perquè els membres de la dita Covenció, espentats per la seua irrefrenable eufòria revolucionària, van acordar, per unanimitat, la derogació de la seua pròpia inviolabilitat parlamentària i es van dedicar a massacrar-se els uns als altres sense el més petit mirament.
Al meu parer i amb els escassos mitjans intel·lectuals de què dispose, només puc concloure en este assumpte que, si desitgem realment una vida política mínimament serena, decent i exempta dels dogmatismes inherents a esta arrel de tots els mals; hem de partir de les bases següents:
I.-Ho vullguem o no, a cap ser o grup humà li és permés un coneixement científic absolutament cert i fiable sobre les suposades lleis que governen la vida social dels hòmens i de les dones.
II.-L’ús del sil·logisme en la vida política resulta útil, fructífer i necessari, però només a condició que les premisses de partida siguen àmpliament consensuades i compartides. Si no és així i no obrim pas a una mínima tolerància recíproca, la política esdevé un estèril diàleg de sords on cada u seguix les seus pròpies premisses i on les diferents ideologies es comparen i s’enfronten estrepitosament configurant, molt probablement, allò que anomenem «una societat polaritzada» amb tots els sobresalts i les disfuncions que això suposa.
III.-Hem d’intentar cultivar les virtuts d’un caràcter flegmàtic, calm, atent, meticulós, pacient i poc donat a les estridències, excessos i estirabots propis dels esperits amb escassa inclinació envers la democràcia liberal.
IV.-Hem d’assumir que la política s’assembla més a l’art del mercadeig i del comerç que no a l’art de les matemàtiques. Perquè, si bé ho mirem, la lògica i les matemàtiques pures són les úniques arts on l’ésser humà es pot permetre el luxe de ser absolutament dogmàtic, i no sempre.
V.-Si volem aconseguir una política més virtuosa (en el sentit aristotèlic del terme), no ho hem de fer mitjançant la proclamació emfàtica i estentòria del nostre propi ideari polític, sinó mitjançant l’assumpció sincera de l’innegable fet que l’amenaça de l’error intel·lectual, polític i moral s’amaga en cada revolta del nostre camí: Sapiens est qui dubitat (Savi és el qui dubta).
Com deia Max Born, Premi Nobel de Física de l’any 1954 i avi matern de la inoblidable Olivia Newton-John:
La creença que només hi ha una veritat, i que és la que u mateix posseïx, és l’arrel de tots els mals del món.
