Poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.
Marià Aguiló
Sempre que inicie un article sobre la problemàtica de la nostra llengua em faig el propòsit que siga l’últim . Teoritzar molt sense començar a posar solucions o almenys fer un debat constructiu no em fa estar satisfet, però en el meu cas és l’únic que he pogut fer fins ara i òbviament val més això que no fer res.
Finalment el passat 5 de febrer es va poder fer l’Aplec de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí, convertit ja en una cita anual del valencianisme cultural i polític, continuació de les cites anuals de primeries dels anys vint del segle passat, renovades des dels anys noranta. El tema central d’enguany, ben triat, era el de la salut del valencià.
Destacaria les intervencions de Zahia, representant de Decidim, i de Carles Fenollosa, professional del tema. Més enllà dels arguments històrics, culturals, comunicatius o de currículum, van incidir en el factor identitari. Si som valencians, tenim una llengua i l’hem de fer servir per damunt de cap altra, almenys en el tracte amb altres valencians i amb la societat valenciana.
Com que no tot han de ser visions pessimistes, em permet constatar que el valencià és la llengua consolidada dels àmbits connectats amb la llibertat personal i la defensa del territori: des dels anys huitanta del moviment pacifista per l’objecció de consciència i la insubmissió, l’ecologisme, decidir sobre el territori, la lluita dels barris, el dret a l’habitatge… Ja és una diferència important respecte a d’altres èpoques en què s’associava al retard de la societat rural o a les manifestacions jocfloralesques.
És d’admirar l’esforç de la societat basca per la recuperació de l’euskera, la llengua que el gran Unamuno volia deixar soterrada per sempre. A les cites del professor Fenollosa no em cansaria d’afegir anècdotes personals, com el testimoni d’una persona de la capital navarresa, ja adulta, que havia intentat una vegada i una altra aprendre la llengua dels avantpassats, sense èxit per la lògica dificultat. Com també el basc instal·lat en terres valencianes que era l’unic dels amics de joventut que el parlava. Vint anys després la situació s’havia invertit: els fills dels seus amics eren tots euskalduns mentre que el seu, lluny de la pàtria paterna, havia perdut la llengua ancestral.
Citaré també l‘experiència personal del dia en què passejant per Iruña fa més de quaranta anys una xica em demanà una firma per l’euskera. Naturalment que vaig firmar.
I és que l‘argument de la identitat és el més poderós, per molt que la societat ens vulga inculcar una pertinença a un tipus humà universal, que ens converteix en dòcils peons de la societat de consum, amb el castellà i l’anglès com a úniques llengües de relació. Sense arrels a la terra on vivim som ben poca cosa, uns renegats o uns imitadors de baixa qualitat com a molt.
Ara vull travessar una volta més el Pirineu, per vore què passa a l’altra banda, no siga cosa que mirant només la pròpia casa puga parèixer que adquirim un caràcter obsessiu que ens fa passar per damunt de l’autèntica realitat.
Seguint la costa atlàntica des d’Euskalherria, travessant les landes litorals ens trobem la terra bretona, víctima dun fort terratrèmol lingüístic en el seu reducte marítim el darrer segle. El francès ha suplantat el bretó com a llengua de relació a tot el territori. No obstant des de l’època posterior a l’última guerra es pot observar una tendència a recuperar l’idioma, inclús en zones on feia segles que s’havia perdut. Més que un interés literari o històric com en el cas de l’occità l’explicació es deu al factor identitari. Ser bretó ha d’implicar conèixer la llengua pròpia. No hi ha per tant data de defunció i esperem que canvie la sensibilitat de les autoritats franceses per tal d’invertir el procés.
El cas més extrem de recuperació d’una llengua es dona a Cornualla, un altre país celta a l’altra banda del Canal de la Mànega, amb la parla pròpia no moribunda sinó extinta des de fa prop de tres segles. Hui són molts els que l’han apresa i estan en condicions de parlar-la. És el mateix cas de l’hebreu, reeixit del tot, i del copte, en potència, però els dos mantinguts almenys durant segles com a llengües litúrgiques.
Per acabar no volem fugir dels temes conflictius, volem tractar-los. I si seguim el litoral atlàntic ens trobem un país amb una problemàtica semblant a la nostra: Flandes. La llengua pròpia s’havia mantingut ben viva però amenaçada, sobretot a làrea de Brussel·les. La recuperació de la identitat flamenca va fer que la llengua guanyara posicions en l’administració i l’escola, però el perill de la totpoderosa llengua francesa no havia desaparegut. Després de molts anys d’aplicació de solucions parcials es va arribar a la conclusió que l’únic remei definitiu per al futur de la llengua pròpia en plenitud era l’oficialitat exclusiva del neerlandés en la regió de Flandes. Una decisió que es va adoptar amb el consens de la societat flamenca, tant independentista com unionista.
Entre protegir els drets lingüístics de la minoria francòfona – que podem xifrar en un 5% de la població de Flandes- i assegurar la salut de la llengua pròpia, el legislador va optar per la segona solució, perquè mantindre la primera opció es veia incompatible amb la segona. Els que tenen el francès per llengua materna, siga per tradició familiar encara que siguen flamencs o perquè s’hagen instal·lat a Flandes, poden fer un ús familiar, cultural o turístic de la seua parla, però no mai un ús oficial, administratiu o educatiu.
La reivindicació política de la llengua en el territori tradicionalment valencianoparlant ha d’anar en eixa direcció i ocupar un lloc important en les eleccions que estan a la vista.
