Sembla que d’un temps ençà hi ha una tendència, fins i tot que apareix cada vegada més forta entre determinat sector de la població urbana, per fugir de les festes.
No de totes, sinó de les municipals. De les que la ciutat gran o mitjana declara com a festes oficials.
Són festes magnífiques, en el sentit de tenir qualitats d’excel·lència. Sense que aquest siga entès ara com el de cosa exclusiva o sumptuosa. Avui entenem aquestes festes principals de la ciutat com un element majoritari, integrador fins i tot. L’associem a moviment de masses, a espectacle. I en el cas ben nostre, amb la música de banda o no i castells de foc i coets tot el dia.
Lògicament, no hi manquen els menjarots ni comissions o colles que es reuneixen per fer tabola ben grossa. Com més millor.
Aquestes festes comporten, com tota festa, si és social i no particular o familiar, invasió dels carrers i places. Quasi tot l’espai públic queda envaït per la massa i les seues manifestacions. Tot té un aire de desordre planificat. De caos controlat. I, especialment, a casa nostra, des d’Alacant a Castelló de la Plana, per no citar sinó cada una de les ciutats on es fa aquest tipus de festa, amb el soroll. Un trencament de l’harmonia ambiental d’aquell per dos elements cabdals en la nostra cultura. I en el marc de les ciutats, ja massa sorolloses de mitjana. La música i els coets. En totes les considerables variants que tenim per a dir que som de festa. Poc importa que les festes siguen falles, fogueres o gaiates i les seues variants. Els elements primordials, més enllà de les formes particulars que adornen i no constitueixen sinó les formes adherides, canviants i més o menys anecdòtiques, són la música i els focs d’artifici. Digueu-li coet, castell, piuleta o banda, xaranga, orquestra… Aquests són els pals del galliner que subjauen en l’inconscient col·lectiu de les nostres ciutats. Fins i tot quan acaben sent acceptats per la gent vinguda de fora. I és lògic: a una paella s’hi apunta tothom.
Davant aquesta disbauxa ocupant un dels nostres sentits més necessaris hi ha dos opinions encontrades. Una és integrar-se de manera absoluta, conscientment o no, i fer-ne, del seu ús i gaudi, juntament amb el menjar, aquest comú arreu del món quan es fa festa, la base de la participació. I llavors res no importa. Ni les incomoditats, ni les empentes.
Després hi ha aquella gent que ha decidit allunyar-se de la ciutat en festes. Dues visions antagòniques? Doncs no forçosament. No totalment. Perquè qui fuig pot entendre el benefici tant social com econòmic que una gran festa comporta. Que dins la gent que fuig hi puga haver persones que reneguen i treuen foc pels queixals…, doncs sí, clar.
Però el ciutadà que fuig, i que pot fugir, ho fa bàsicament perquè no suporta algunes coses habituals en la festa. Des de la brutor i pudor de pixum de determinats llocs, al soroll continuat i que pot ser martiritzant, del coet tirat a tota hora del dia, o aquella persona que, ciutadana alegre i que compra al súper, no pot suportar el bum-bum de l’orquestra festiva que no para fins a altes hores de la nit.
Així, finalment, el que passa és que aquestes ciutats nostres, mitjanes, grans, però també fins i tot de menudes, espanten unes famílies a fugir i buscar refugi en el lloc on poden o volen. Sortosament per a uns i altres arriba la fi de la festa i tot torna, i com va dir el poeta, i és més trist.
