Aquesta setmana entra en vigor una Llei cabdal per protegir les persones que, cívicament i amb molt de coratge, informen de pràctiques irregulars i de corrupció. Malauradament, els mitjans de comunicació quasi no se n’han fet ressò, tot i que es tracta d’una ferramenta tan important. Tant per preservar les persones alertadores de les represàlies que sovint pateixen per col·laborar, no ho oblidem, en el bon funcionament de les institucions, com per detectar pràctiques que, sabem, són greument nocives per la nostra societat.
La Llei 2/2023, de 20 de febrer, que incorpora al nostre ordenament jurídic la Directiva (UE) 2019/1937 del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre, obliga, entre d’altres, a totes les entitats del sector públic, partits polítics, sindicats i organitzacions empresarials, les fundacions adscrites que rebin fons públics, així com a les persones físiques o jurídiques del sector privat amb cinquanta o més treballadors, a disposar d’un sistema intern d’informació, amb un canal que garanteixi la confidencialitat i permeti l’anonimat, que expliciti la prohibició de represàlies, que reguli mecanismes de suport, gestionat per un responsable independent, que ha de tractar les comunicacions de forma efectiva i ha de dur a terme les actuacions d’investigació.
A més, la Llei determina l’existència d’autoritats independents de protecció del denunciant, encarregades de gestionar canals externs d’informació als quals també es poden adreçar les persones alertadores. Alhora, aquests autoritats són les principals garants de les mesures de suport i de protecció que la Llei reconeix, amb un règim sancionador davant incompliments.
L’eficàcia d’aquests canals per detectar pràctiques corruptes, així com la pertinença de regular un sistema de protecció per les persones alertadores és quelcom que, difícilment, admet discussió. Experiències pioneres, com la bústia ètica de l’Ajuntament de Barcelona, amb la col·laboració de la societat civil o la tasca en matèria de protecció del denunciant ja consolidada que dur a terme l’Agència Valenciana Antifrau, per iniciativa del legislador valencià, són exemples de com és d’escaient aquest nou marc normatiu i de com és d’important donar-lo a conèixer.
Amb tot, penso que aquesta valoració positiva de la iniciativa ens pot enlluernar i fer-nos pensar que ja ho tenim tot fet, tot i que disposem de marcs teòrics que ja ens avisen que no és pas així, ni de bon tros.
De fet, en països amb experiència força solvent en la prevenció i la lluita contra la corrupció, ja han experimentat que cal encabir aquesta iniciativa en una estratègia més àmplia de foment de la integritat pública per prevenir aquella i per minorar els dèficits d’implementació que sovint succeeixen quan, amb tota la bona voluntat, s’engeguen eines com la que ara celebrem, però de forma no integrada, amb pocs mitjans o sense el suficient suport polític i gerencial.
Així, cal perseverar per acompanyar aquesta iniciativa amb la posada en marxa de marcs d’integritat pública que ens permetin gestionar-la complint totes les funcions necessàries de forma consecutiva i ordenada (determinar i definir la integritat, guiar cap a la integritat, supervisar-la i fer-la complir), amb el compromís de tota l’organització i, especialment, dels nivells polítics i l’alta direcció, amb un equilibri ben assentat entre valors i normes, mitjançant un enfocament estratègic, sistèmic i coordinat amb la resta d’instruments ja existents de control i, per descomptat, amb la participació activa de la ciutadania en la seva definició.
Disposem ja d’estratègies en marxa per al foment de la integritat pública per combatre la corrupció i, en l’àmbit valencià, l’arquitectura legislativa i institucional va també en aquesta línia, amb voluntat de construir un sistema valencià d’integritat institucional, que és una de les iniciatives del IV Pla de Govern Obert.
No oblidem el foment de la integritat pública i la vessant preventiva per combatre la corrupció. Ens hi juguem massa com per quedar-nos a mig camí.
