A vegades, ritualment, els poetes es queixen del poc espai públic que ocupa el seu art. En termes generals, la poesia es llig poc, i ocupa, amb el teatre i l’assaig, els marges de l’espectacle literari. Per això és tan meritòria la tasca callada i fervent de gent que no només fa poesia amb constància i excel·lència, sinó que viu la seua vida poèticament. Entre aquests voldria destacar ara el menorquí Ponç Pons.
Pons acaba de publicar Humanus est (Quaderns Crema), un conjunt d’epigrames atribuïts a un alter ego de l’autor, Claudi Valeri. La proposta és agosarada i original. L’epigrama és un gènere amb il·lustres precedents: Catul, Marcial, John Donne, Jonathan Swift. Oscar Wilde, Gracián… D’alguna manera, fusiona la poesia amb l’aforisme. I precisament Ponç Pons és un destre aforismaire, com va demostrar en el volum El rastre blau de les formigues. Envoltat de mar per totes bandes a la seua solitària illa, dins la cabana de Sa Figuera Verda, és un autor que manté el seu punt de vista tant quan escriu versos com quan escriu prosa. Tal com va confessar a Camp de bard: «Sa Figuera Verda és el meu Walden, el meu shelter from the storm. Un espai de terra verge, silenciosa, salvatge, plena d’ullastres i ocells. Hi tenc una petita cabana de llenya i una ràdio de piles on escolt música clàssica. Cada capvespre hi vaig en bicicleta i m’hi pas llargues hores de lectures, passejos i reflexions que necessit plasmar en notes, gravar en versos, esbossar en apunts. No hi ha electricitat. Quan es fa fosc, escric a la llum d’espelmes envoltat del ca i els moixos. De nit, solem sortir junts defora a contemplar el cel. Visc obert al misteri i la transcendència. El meu somni és convertir cada paraula en art».
Humanum est és una altra fita en aquest itinerari espiritual. Es tracta, de fet, d’una vindicació aferrissada de l’amor humà en un temps –l’adveniment del cristianisme- on la visió escatològica era a punt de dur a terme un colossal canvi de perspectiva vital.
Un exemple:
«Lluny dels vostres pomposos i ornamentats ritus
l’únic temple on humà m’he sentit commogut
i encisat pel diví és al cor d’una dona»
Tot el llibre és una llarga peroració sobre el desig, i també una mena de testament literari. Perquè, com s’hi diu al final,
«Tot ha estat res però ha valgut la pena
néixer i ser humà per fer l’amor i escriure»
Es dona la circumstància que aquest volum s’ha publicat al mateix temps que una antologia, traduïda al castellà, del Diari de Miguel Torga (Diario, Plataforma editorial). El pròleg d’aquest és del propi Ponç Pons. El menorquí va conéixer Torga, tal com conta en paràgrafs emotius a la seua introducció, uns anys després que un professor de Llengua i Literatura Portuguesa a la Universitat de les Illes Balears, Perfecto Cuadrado, l’introduïra en la cultura més occidental de la Península Ibèrica.
A les paraules de Ponç que serveixen de frontispici als textos de Torga hi ha un eco de la matèria que aborda en Humanus est. Hi escriu això (i traduïsc):
«El cristianisme ha transformat la vida en una creu, perquè ha col·locat la consciència de la mort a la seua capçalera (…) Ni els grecs, ni els romans, per exemple, sentien la mort amb aquesta irreparable angoixa que ens devora a nosaltres».
És evident que el món senzill i tel·lúric de Miguel Torga (que pesca imatges per a les seues pàgines, segons revela, com els pescadors portuguesos han pescat sempre sardines) havia d’interessar Ponç Pons. Hi ha, de punta a punta de l’espai ibèric, una coincidència de cosmovisions. Els lectors que no coneguen cap d’aquests dos autors, ara pot ser un bon moment, definitivament, per endinsar-s’hi.
