Ningú en parla i tampoc n’és conscient. A la fi acabem tots parlant en anglés. No ens ensenyen i només alguns tenim la curiositat d’intentar entendre. La Intercomprensió en Llengües Romàniques és hui dia un fet, però no s’utilitza.
La primera vegada que vaig provar aquesta experiència fou amb Alba. Bé, per a mi ella és Albiña perquè és gallega. Quan la vaig conéixer a Lille, on vaig fer el meu Erasmus l’any passat, a ella li agradava el valencià i a mi el gallec. Jo sempre li parlava en valencià i ella a mi en gallec i els dos ens enteníem. Era al·lucinant! Ara, la situació és diferent. Ella té nòvio, que és valencianoparlant, i té un nivell de valencià bastant bo. Jo li parle sempre en gallec. Evidentment, els dos cometem errades, però és natural.
Recorde també l’experiència al projecte europeu que vaig fer sobre diversitat sexual a través del còmic a uns poblets del Lazio aquest estiu. Érem un grup de 30 persones i cadascú venia d’un país i zona diferent. Hi havia castellanoparlants, francoparlants, italianoparlants, lusoparlants, estonioparlants i catalanoparlants. La llengua de comunicació? L’anglés. Era evident que en un projecte europeu on s’integraven persones que no parlaven cap llengua romànica era molt difícil seguir la dinàmica de parlar cadascú en la seua llengua materna.
Al meu cap, intentava fer l’experiment. A cadascú li parlava en la seua llengua materna, excepte a les portugueses, a qui parlava en castellà i anglés i a Markos, que era d’Estònia, a qui parlava únicament en anglés. Però, i si provava de parlar en català a tothom? Em vaig sorprendre. Els resultats després de deu dies eren bastant bons. Amb Markos fou molt complicat perquè no parlava cap llengua romànica i per qüestions de comprensió, acabarem parlant en anglés. En canvi, tant amb els italians, com amb les franceses, portugueses i les castellanoparlants vaig veure que podia ser una realitat si la societat estiguera millor preparada.
La professora Ana Castelo Garrido, de l’Université de Lille, em va ensenyar que açò era possible, però calia preparació, esforç i, sobretot, força de voluntat. A classe, ens contava que mai ens havien ensenyat a percebre una llengua a través dels sons, imatges, paraules, etc. L’ensenyament tradicional sempre havia estat basat a fer exercicis de gramàtica i vocabulari. Ara es basava en el sistema competencial i de tasques finals, és a dir, del treball per projectes que l’altre dia comentava a l’article de la LOMLOE a aquest mateix diari. Ana ens va ensenyar a percebre llengües romàniques amb les quals mai havíem treballat. Per exemple, el portugués, que ara entenc i comprenc, tot i que encara no em veig capaç de produir.
Així doncs, la Intercomprensió en Llengües Romàniques és una realitat que hauríem de posar en pràctica i que afavoriria que cada parlant poguera comunicar en la seua llengua materna i, alhora, enriquir-se de les expressions dels altres. Les converses interlingüístiques aporten enriquiment lingüístic i cultural i caldria fer-ne una aposta ferma.
