El vertader esdevenir únicament es fa possible en la mesura en què la paraula que ens arriba des de la tradició… ens ateny vertaderament… el contingut de la tradició entra en joc i es desplega en possibilitats de sentit i ressonància sempre noves… eixa dialèctica peculiar que és pròpia de l’oir… posa al descobert una dimensió completament nova, una dimensió de profunditat des d’on la tradició arriba als que viuen en el present… és pertanyent tot allò que és atrapat per la interpel·lació de la tradició.
Veritat i Mètode. Hans-George Gadamer
La Renúncia
I
Per poder ésser, estar en disposició de formar part del joc d’existir, si no és que hom es deixe constituir en una cosa, cosa que sempre té la seua utilitat, la consciència de la qual cosa cau fora de la cosa, i únicament pot ser experimentat per algú que haja optat per ésser, estar en disposició de formar part de l’existir, un existir temporal, que n’és conscient, aquest sí, de llur finitud, el temps que dure el joc de formar part de l’existència en mans del llenguatge, l’ésser, perquè el llenguatge ho és com a priori i condició prèvia, sinó simultània del propi ésser dels éssers que li són deutors del seu ésser i existir, l’ésser, el llenguatge, que ens ha acollit generosament perquè ens puguem permetre el luxe que la natura no necessita per ésser, ésser allà on siga, existir al marge de marges, atorgar-nos les condicions suficients per romandre en el món de l’única manera que ens era lícit de fer-ho, atenent a la comprensió, venerant la interpretació i assumir amb extrema delicadesa l’aplicació que generàvem (generava el llenguatge a través nostre) entre les paraules i el món, les coses, útils o no, que havien, unes decidit, altre no, assumir l’estructura silenciosa de la qual nosaltres ens havíem d’ocupar, primer mirant, després parlant.
II
Una consciència d’allò moral, per bé que no dita per ser recollida, ensenyada, que se sustentava en el món de les idees, aquelles que es podien permetre el joc intel·lectual de la deducció sense cap pretensió de generar norma assumible amb caràcter i validesa universals, sinó solament amb repercussió interna, gairebé acadèmica, una moral i unes idees quasi bé privades, de tauler de joc entre hòmens –quins hòmens?- i deus, encara la superfície on s’explicaven mitjançant els mites algunes observacions d’una improbable i poc elegant filosofia de la natura, gens o poc dignes de seure devora de la geometria, segurament l’única matèria que sense ser portadora d’efectes de bondat per se podia romandre al costat del pensar en la perfecció humana, i aquesta sí, Euclides diví, capaç de suportar amb l’estil suprem que heretarà Newton, i fins Riemann, l’estricta condició que exigia el món on encara la cosa no era tinguda com a cosa donada sinó que era portadora de tots els atributs que li eren assignats en l’acte de pensar-la, de manera que, encara per venir a presència la paraula que la designaria, ja era de ple dret ens d’ésser d’igual rang que l’ens l’ésser del qual tenia la capacitat d’oir, escoltar, ser amb la cosa la mateixa cosa, fondre’s amb el món ni tan sols havent de mester la mediació que la lingüisticitat del llenguatge ens aportaria poc després, poc després de l’oblit que apartava el llenguatge de les coses.
III
I si això és així, què s’amaga darrere de les paraules, un sentit ocult, una veritat inoïda, una tradició que ens arriba, un referent l’ésser del qual voldríem encara sotmès, què és el que hi ha més enllà d’aqueix participi en què vàrem convertir la nostra relació amb el món, aqueixa mena de passat mort del qual ens oferirem senyors en convertir-lo en cosa feta, donada, exposada per a les nostres interpretacions polivalents, teològiques, si era que volíem executar, portar a presència, un efectivitat de l’antic testament en les formes consecutives, totes les variants que el llegien, aparentment, per actualitzar-lo, jurídiques, quan és el cas d’una sentència que fa dret, en la lectura de la concreció i l’aplicació de les lleis, un cop han estat enteses, deduïts els sentits i aplicades a l’aquí i ara corresponent, històriques, i encara hi som, perquè és obvi que no es pot deslligar el fet que tot ho és, d’ençà que ‘superarem’ els grecs, per al quals els avantpassats els vivien tan contemporanis com ho eren ells entre si una tarda d’acadèmia de logos, la geometria imperant, fins i tot quan ens adrecem a la natura i a tota la capacitat empírica que li és inherent, quan aquí, també, lluny d’objectivismes deductius impera sovint una inducció interessada, i si això és així, què hi ha al final de les paraules, el pensament que les ha generades, com una mena de dir i recollir etern, és això el que hi ha, una reformulació adient a les idees en la primera i millor expressió que l’home ha conegut, l’oralitat, la conversa, per a després passar al bastard de l’escriptura, una mena de segona fugida en la direcció de l’oblit de l’ésser, articulació complementària que es posa encara més en disposició de separar més si cal el món de les paraules del món del món de les coses, què és el que vénen a substituir, si es tractava d’això, les paraules, la por al món, la por a l’ésser de les coses, la por a saber, mirar, oir, comprendre, prendre consciència d’allò que érem, la darrera lletra possible?
