Els fallers i les falleres venim d’una gatzara antiga i molt llarga, l’alegria de la gent d’escales avall o d’escales amunt, dels que no vivien al principal. Venim de la gent dels barris populars, del Carme i de Russafa, del Cabanyal. Venim de falles amb bunyols i cassalla, de fogueres irreverents i carnavalesques, bròfegues i contraculturals. Venim de gent que parlava en valencià, que vivia en valencià, que sentia que això era simplement el normal, i els coents que es castellanitzaven eren perfectes com a combustible per a falles. Festes valencianes, l’alegria de València que és oberta i popular, festes del poble, altra volta poble i poble, per sempre, perquè no s’és res si no s’és poble, perquè quina altra cosa paga la pena ser.
Després, a poc a poc, els mateixos que les menyspreaven es van acostar a elles. Al principi, tímidament. Després cada vegada de manera més i més evident, i més i més central. I els fills i les filles de les Donyes Manueles, aquell personatge d’Arroz y tartana, els mateixos que abans se les miraven des de dalt, començaren a prendre llocs de poder, posicions per lluir, i començaren a mirar des de dalt altres falles, altres fallers i altres falleres. La festa popular va començar a esdevindre festa burgesa en un procés de colonització cultural, d’hegemonia, d’apropiació, que no era només que celebraren la festa també però amb més luxe, que cada vegada foren més i més prominents, sinó que cada vegada els seus valors ocupaven un lloc més reeixit, els seus rituals socials anaven estenent-se de vegades amb el posat d’una paròdia involuntària, o d’una paròdia vella que ha oblidat que ho és, o de quelcom que sembla paròdia vist des de fora però que és una cosa molt seriosa vista des de dins.
I els més rics dels rics feren paradors, i es clavaren dins i contractaren cuiners famosos, i cantants famoses, i deien que donaven esplendor a la festa i a València quan el que feien era celebrar la seua supremacia, que havien guanyat una guerra i l’esplendor de la seua classe social, provinciana i obscena, que jugava a ser poble uns dies a l’any però mantenint les distàncies, fent-se admirar, gaudint de la distinció i de la diferència. I les falles havien de ser plenes de detalls, i boniques, i sobretot grans, com la banya de l’abundància del tòpic, grans com el complex provincià que calia compensar, grans com la distància imaginària amb el poble, grans com la seua buidor, com la seua manera de buidar de significat la paraula «valencià», vençuts i sotmesos ofrenant noves glòries, vencedors interiors ofrenant noves glòries i demanant el reconeixement dels que manen de veres, dels vencedors absoluts de la villa y corte: València per Espanya, nuestra región supo luchar.
Però hi havia poble, i tant que hi havia. I mantenia la seua consciència de poble en taules molt llargues amb estovalles de paper, i tramussos, olives i papes, en rialles sobtades, en la broma carnavalesca venint de molt arrere i sonant molt nova. I per això el llinatge estava allà, present, humiliat de vegades, estimant-se poc, confonent l’oripell alié amb l’excel·lència, però estava. I si les coses romanen, qualsevol dia poden tornar a la superfície, poden tornar a dir «un moment, la festa és açò i no eixa cosa avorrida, solemne i lleument ridícula de mantenidors i reines».
També hi havia el poble que no volia ser-ho, qui veia en la festa una manera de pujar il·lusòriament en l’escala social, de compartir balcó i perspectiva amb els qui estan a dalt, o perquè els de dalt els acaronaren el llom o, fins i tot, per veure la manera de fer un negociet. I ironies de la història, els coents d’Escalante de sobte eren els més fallers, valencianos como el que más, amb el seu castellà de casa bona ja polit per generacions pastades a la seua imatge i semblança per col·legis de monges i de retors, i podien fer tripijocs amb influències i prevaricacions per poder brillar, per ser l’estel que més brilla a la nit llevantina, la tarongina primerenca de les fruites daurades dels paradisos de les riberes, potser ja esdevinguts, amb gran benefici, jardí de formigó o cort de la nit i del copasso. I vinguen aleshores els esdeveniments socials, i les plataformes somniades com a lobbies del bunyol, i les distincions internes per veure si ens acostem a ells, si ells ens miren, i ens reconeixen, hui els he vist i m’han mirat, hui crec en Déu, i tot això i allò.
Però al remat, per a qui sap mirar, el llinatge persisteix, amagat en la festa mensual temàtica potser, en la junta de divendres, en la partida de truc o en la cassalla arrancaora, en el passacarrer pel barri, en les flames que esborren diferències, ho cremen tot i fan del foc tots els focs i de la nit de Sant Josep totes les nits de Sant Josep, i la nostra rialla és aleshores un eco de les rialles aquelles de la gent d’escales avall del segle XIX, la nostra rialla ens fa poble, i les espurnes tenen l’escalfor de les velles espurnes, de les nits aquelles de quan tot era possible, de quan la República era la del 1873 i n’havia de vindre una altra, la bona, i la definitiva.
És difícil saber cap a on anem, cap a on van les falles. Possiblement queden molts anys d’oripells i fulles de llorer i brillants, de reines bizantines d’il·lusoris regnes, i de reines escèniques de regnes financers i capital social i financer acumulat per generacions i per guerres guanyades, per acumulacions primitives de capital, i de coents, i dels qui somnien que ho tenen a tocar perquè un dia van beure un cubata en la mateixa barra que eixe home d’eixa família que ix tant en les pàgines de societat. El va ahir engendrarà un demà buit i, per ventura, passatger. O no, o no tan passatger, ves a saber. Però mentre el llinatge popular no desaparega, mentre quede un sol gest que sense saber-ho repetisca aquells gestos de la gatzara antiga i molt llarga de la que venim, les falles seran falles i no estarà tot perdut.
