El poeta i assagista alemany Hans Magnus Enzensberger va escriure en 1972 el llibre El curt estiu de l’anarquia, que no es va traduir a la nostra llengua fins molt recentment, en 2015, a l’editorial Virus, tot i que hi relatava, a través de la vida del líder de la CNT Buenaventura Durruti, el que va definir com l’experiència més acostada a una plasmació en la realitat en una societat moderna d’un model anarquista d’organització social, en què el poble treballador i la societat en conjunt s’autoorganitza al marge de l’Estat, en la Barcelona que va plantar cara a l’alçament feixista i espanyolista del 18 de juliol del 1936. Si no fos perquè el qualificatiu de modern seria polèmic i conflictiu, segurament Enzensberger, bavarés que va faltar en novembre de l’any passat, també hi podria haver afegit, a aquestes plasmacions de la utopia anarquista en la nostra realitat de cada dia, la València de la setmana fallera. «València en Falles», que diu la cançó.
És un fenomen social realment molt curiós i, tot i que a l’hora d’observar-lo, ens encomanem de la gran exageració que se’n desprén en tots els sentits, la qüestió és que és ben real, aquesta València que no té cap altre amo durant les festes que no siguen els mateixos fallers, tota una espècie endèmica per mèrits propis. Ni tan sols l’autèntic Butoni de la dreta indígena, un alcalde d’esquerres, amb passat comunista i nascut a Catalunya, com és Joan Ribó, no ha tocat ni un sol mil·límetre de la barra lliure d’aquesta autoproclamada comuna que és el conegut com a món faller. Intocables, molt més que els habitants de la ciutat prohibida de Pequín o la colla d’Eliot Ness. Enguany, les primeres Falles que se celebraran amb plena normalitat des de l’esclat de la pandèmia de Covid-19 en 2020 —recordeu la perplexitat que vàrem viure quan vàrem saber que l’esdeveniment més sagrat de la valenciania se suspenia i com aquest fet ens semblava més distòpic i irreal que la mateixa pandèmia—, hi haurà encara més carpes que mai. I ja sabeu que només hi ha una autoritat que determina on i quan se situa una carpa fallera, així com disposa de la capacitat d’emetre o negar els salconduits de pas que pertoquen: la comissió fallera corresponent.
València en Falles és la curta benvinguda a la primavera de l’anarquia i els poders terrenals d’un estat teòricament modern i plenament integrat en el capitalisme neoliberal de rigor del segle XXI cedeixen de grat tot el poder als sòviets de les comissions falleres, que hi fan i desfan a plaer. No és cap exageració ni cap figura retòrica: és una descripció asèptica de la realitat.
Les Falles, en aquest sentit, podrien servir perfectament de metàfora o de diagnosi freda i descriptiva del que som els valencians. Al remat, se’n fan de nord a sud, des de Benicarló a Torrevella, de punta a punta, tot i que al sud tenim el geosinònim de les Fogueres. És normal, doncs, que s’hi puguen reflectir tots els vicis i les virtuts -virtuts?- que tenim com a col·lectivitat, tant dels que viuen la festa com dels que en fugim. De fet, només hi ha una cosa més valenciana que viure les Falles: fugir-ne. Si no pots amb ells, uneix-t’hi. Les Falles són totalitàries: el «no-faller» no existeix, en aquestes dates tan assenyalades; funciona com a correlat dels homosexuals sota el règim dels aiatol·làs iranians: no se’ls discrimina, perquè no n’hi ha.
Com que no havia ofés prou col·lectius en el paràgraf anterior i no havia donat prou excuses per a emetre fàtues, he de confessar que, de la mateixa manera que -sorpresa- no he sigut mai faller ni m’hi he sentit atret, també pense que són les millors festes del món. Potencialment. Aquelles que podrien ser les millors festes del món. I aquesta podria ser una bona definició de la coentor: la capacitat de malbaratar de la manera més grandiloqüent i desesperada possible una genialitat irrepetible.
Pensem-ho bé. Les Falles són una autoorganització col·lectiva que implica directament -almenys- un terç dels valencians de l’àrea metropolitana i d’altres zones d’influència; combinen, a més, art, de totes les disciplines (figuratives, musicals, lletres, escèniques, etc.), que es construeix col·lectivament; el sarcasme, l’humor corrosiu i la crítica -se suposa- que són l’ànima de la festa, i, finalment, tot aquest totum revolutum acaba fet cendra amb la metàfora tan masegada del foc purificador. Són la gran festa de l’anarquia. Només de pensar què n’eixiria, d’abocar tots aquests ingredients en un perol que es cuinàs explosivament a la plaça major d’Hernani, u ja s’ho imagina tot ple de flors i violes. Si cerquem informació sobre la falla que varen muntar els exiliats republicans a Perpinyà en 1946, començarem a entendre una fracció irrisòria de tot plegat.
Però hem d’ofrenar flors a la Mare de Déu des d’exactament el tercer Año de la Victoria i adreçar l’humor cap al dèbil en comptes de cap al fort i busca qui t’ha pegat. L’anarquisme és transversal, fet i fet: també n’hi ha -i , ara com ara, els més poderosos- de neoliberals que consideren que qualsevol existència d’un Estat és un entrebanc il·legítim a la deïtat suprema del mercat. No cal estendre’s molt més, que tot açò ens ho coneixem encara millor.
Sincerament, admire tota la gent que és fallera d’unes altres Falles, perquè, si mai el seu regne és d’aquest món, podran fer coses molt grans. Però molt.