Els manuals ens diuen que l’acte de votar en condicions de llibertat i de normalitat és un element clau de la democràcia, puix permet seleccionar les persones que ens representaran i al mateix temps possibilita optar entre projectes o propostes. Els sistemes electorals que funcionen, com és el nostre, tendeixen en gran part a afavorir les majories i minories, excloent-hi o marginant les minories. Votem cada x anys, cosa que, a parer meu, és un dèficit, una mancança, ja que el debat, la participació, resten com quelcom secundari que es deixa en mans dels ciutadans. Aviat entrarem en campanya electoral, de fet, d’un temps ençà els aparells polítics actuen en clau electoral, accentuant les diferenciés, centrant els debats entorn als candidats i candidates, o als pactes. Així, preferiria més debat de fons, no llastat pels resultats a curt termini, i més quan durant les dos darreres legislatures autonòmiques les nostres Corts han funcionat amb una majoria parlamentària conformada per sensibilitats i sigles de l’esquerra i el valencianisme, cosa que s’ha concretat en una experiència de govern de coalició.
Sovint la contradicció entre desitjos i realitat, o si preferiu possibilitats, ens porta a moments de cert desencís, com és ara, tenint com a perspectiva les expectatives generades tant el 2015 com el 2019. Tal vegada eixes expectatives es basaven en la visió que la majoria era més sòlida i ampla que la real, producte de la sobrevaloració de la força existent. Aquesta consideració meua, discutible i que pot ser objecte de debat, la veig en relació a la tasca legislativa, que com sabeu és una de les funcions essencials de les nostres Corts i, per tant, podem concloure: segurament no s’han assolit totes les aspiracions. Podem interrogar-nos si era possible anar més enllà? Tal com funciona aquesta societat, a l’hora de legislar cal tindre en compte com juntament amb les normes, cal ajustar-se als criteris dels tribunals, la jurisprudència; si bé és cert que cal forçar la inèrcia conservadora de les lleis, s’han de tindre en compte alguns efectes no desitjats, tal seria el cas de la qüestió de l’exigència general del requisit lingüístic a l’administració pública, exemple que es pot donar en altres matèries i projectes de canvis legals.
Motius d’insatisfacció poden haver-hi, i caldria parlar-ne. No obstant això, l’experiència d’aquestes dos legislatures valencianes aporta un bagatge més que positiu, tot tenint com a referència què significaria un canvi de signe, que no seria més que el retorn a una dreta sense cap sensibilitat de país i amb una gestió orientada cap el benefici dels poders econòmics. La conjunció de circumstàncies i la pluralitat han estat un banc de prova, les diferències existeixen, fins a quin punt cal fer-les visibles, i com es poden tractar? Els aparells faran una lectura, els ciutadans, especialment la gent que no es vol limitar a ser només electors, tenim igualment que expressar la nostra opinió, o els nostres dubtes i, en el seu cas, la nostra perplexitat en aquelles ocasions en les quals les diferències semblen pesar més que els objectius comuns.
Soc conscient com aquestes i moltes altres matèries no es poden valorar en un «dia de reflexió», tal com marca la llei electoral general. No obstant això, a parer meu, caldria raonar sobre elles. El calendari electoral, però, és una altra cosa, puix es limita a assenyalar el simple fet de votar un dia cada quatre anys.
