Soc home, em vaig presentar a les eleccions en 2019 per a l’Alcaldia de Moncofa. De menut em regalaven cotxes per jugar, mai havia agafat amb les meues mans una nina, o almenys no me’n recorde. Durant la meua infància, no vaig destacar en els meus estudis, al revés, em distreia amb qualsevol cosa i a casa, ma mare i la meua iaia s’encarregaven de cuinar-me i amanir-me la roba per anar l’endemà a l’escola i ja més endavant a l’institut.
A l’institut, els meus estudis van empitjorar, no tenia interès més enllà de fullejar revistes de motos a classe, per això em posava a l’última fila, això sí, no molestava la tasca del professorat. Això, i el fet que, en aquell moment de bambolla immobiliària n’hi havia molta demanda laboral, em vaig posar a treballar amb 16 anys, i vaig observar com la majoria de les meues companyes de classe s’acabaven graduant o fent una carrera universitària. Això no ho vaig valorar fins més endavant, jo estava molt bé amb un salari, una cosa que considerava més important.
Sempre vaig assumir que les dones eren valorables pel seu físic, per com anaven vestides i tal com s’esperava de mi com a home heterosexual, estava ple d’estereotips de gènere que en el seu moment no em replantejava, ja que no m’afectava en res, jo estava còmode amb la meua masculinitat.
Durant els anys, vaig créixer amb la meua companya de vida, amb la qual em vaig casar i em va revelar les meues vergonyes, els meus comportaments aliens a la realitat de les dones. Vaig decidir estudiar de nou, una cosa que em va transmetre ella, perquè el saber no ocupa lloc i perquè com canta Manolo García, «nunca el tiempo es perdido».
Durant aquest temps, jo treballava i a la nit anava a estudiar, com fan milions de persones al món. Això ho vaig fer gràcies a ella, que em preparava el menjar i la roba per a l’endemà anar-me’n a treballar, com en el seu moment feia la meua mare i la meua iaia, també organitzava la seua vida, la seua feina, els seus exàmens i la casa on convivíem perquè els caps de setmana jo poguera estudiar.
Va ser la meua sogra qui em va animar a seguir, ja que després dels estudis havia d’escollir: o continuar amb la feina o dimitir i fer les pràctiques no remunerades durant tres mesos i després, ja es veuria. La meua sogra em va dir que havia de prendre decisions per avançar i, com a dona que admire, així ho vaig fer.
Em va eixir bé, al lloc on vaig fer les pràctiques em vaig quedar i a més la meua companya de feina, amb formació superior a la meua, va resultar ser una gran aliada per aprendre i tindre bon ambient laboral. Lamentablement, algunes persones continuen entrant a l’oficina que compartim, i es dirigeixen a mi, encara que la seua titulació i experiència siguen superiors.
La meua parella i jo vam descobrir Podem, i amb això també les nostres vivències van ser diferents. Ella, una dona amb estudis, activista pels drets i capacitat sobrada per poder contribuir al canvi no va tindre experiències agradables, i se li agraïa més aviat poc tot allò que feia per contribuir a la política, per la qual cosa va prendre la decisió d’allunyar-se de tot això.
Jo, em vaig presentar a les eleccions, i amb molt d’esforç, menys que el d’ella, vaig aconseguir que m’escoltaren i he pogut exercir el complicat paper d’oposició per millorar el poble, Moncofa.
Pel Dia Internacional de les Dones, vull nomenar les Roses, Lucies, Vicentica, i Amparo, dones que han fet, amb les seues cures, que poguera ser la persona que soc ara. Elles són les que haurien de tindre aquest altaveu i és per això que em compromet a seguir canviant la meua masculinitat, deslegitimar la violència contra les dones i contribuir amb polítiques d’Igualtat.
