300 anys no són gran cosa si els mirem des de la talaia dels 120.000 anys, dalt o baix, que l’Homo dit sapiens-sapiens –o siga, nosaltres- campa per la Terra, l’única espècie d’homínids sobre el planeta des de fa més de 35.000 anys després de la desaparició del sapiens-neardental. Vist així, 300 anys són un no-res, una miqueta quasi inapreciable dins el temps històric. Però quan l’altre dia, a propòsit del 8 de març, una especialista en el tema indicava per televisió que, per assolir la igualtat entre homes i dones, ens queden encara uns 300 anys, em vaig quedar noquejada. I vaig visualitzar eixos 300 anys quasi com una eternitat.
Aproximadament, 12 generacions hauran, haurem, de seguir lluitant encara per aconseguir allò que el Feminisme vol per a tota la humanitat, a saber: l’egalité, la igualtat. Per tant, tornant als càlculs, si als 300 anys que ens resten li sumem tot el temps de la contemporaneïtat des del 1789, ens haurem passat 534 anys per assolir un objectiu tan clar, senzill i just. «Senzill» he escrit? Òbviament, no. Marie Gouze, que signava els seus escrits com a Olympe de Gouges, autora de la Declaració dels Drets de la Dona i de la de la Ciutadania, va morir sota la guillotina, i després d’ella moltes més dones han pagat i paguen amb la seua vida o la seua llibertat el preu d’aquesta lluita.
Per què el Feminisme té tants enemics? Per què la igualtat té tants enemics? La resposta tampoc és senzilla. Jo no la tinc. Els i les sapiens-sapiens dediquem molts esforços al progrés: descobert i explotat cada racó del planeta que habitem, ara explorem l’espai, curem malalties abans letals, ens desplacem i ens comuniquem a grans velocitats; fem coses que a ulls dels nostres avantpassats serien miracles. Però, atenció!, darrere de tots aquestos avanços –per als quals el potencial intel·lectual de les dones ha estat precís- hi ha interessos econòmics potentíssims. Hem construït societats riques, que considerem democràtiques, però que estan fortament jerarquitzades, on el poder econòmic, polític i militar, descaradament masculins, es donen la mà, lluny, molt lluny encara de la idea revolucionària de la igualtat… Fins i tot, en les societats més desenvolupades, les diferències d’oportunitats, de salaris i de poder, més la càrrega mental que comporta el treball domèstic i la cura de la família, són un pes enorme que sostenim les dones. I d’això se’n beneficien molts homes, aliens a tots aquests problemes, com si no passara res.
I allà on els sistemes productius no s’han revolucionat a la manera occidental i el territori és només un lloc extractiu i la mà d’obra una reserva barata, la posició de les dones és intolerable. On hi ha massa pobresa, tindre un treball remunerat és un grau que encara no es permet a bona part de dones. Deprendre dels homes és la norma, encara que siguen les dones les que més aporten a la supervivència familiar en el dia a dia. Només en societats més desenvolupades, on la força de treball de les dones s’ha incorporat massivament al sistema, s’han fet passos cap a l’equitat. Tot i així, la resistència a la igualtat per part de les forces més retrogrades encara roman.
I tornem a la pregunta sense resposta clara: per què el feminisme té enemics? A casa nostra, el recent creixement del moviment feminista transversal ha hagut de patir tota mena d’atacs, que resumiré en una paraula: divisió. Res millor per desactivar una força, que a alguns els ha de semblar incontrolable en mans de les dones. Debats, com el de la llei Trans, que amb una perspectiva històrica poden resultar tangencials, ens fan perdre temps i força.
És obvi que el Feminisme, la igualtat, avançarà si el conjunt de la societat avança. Però ens podem permetre que moltes generacions de dones hagen d’esperar 300 anys?… No se m’ocorre més resposta que la nostra lluita siga diària, ací, a casa, demostrant què és ser lliure, comptant amb la complicitat dels nostres companys, assumint les dones, cada vegada més, posicions que ens donen tribunes i capacitat de decisió, exposant les injustícies, denunciant el mal que ens causa tanta desigualtat ací i allà. Unides malgrat les discrepàncies. Potser així podrem acurtar la llarga, llarguíssima, espera.
