Un divendres més, ací estem. Però avui us parlaré de mi. Soc Diego Sánchez, tinc 21 anys i estudie el grau en Traducció i Mediació Interlingüística amb les combinacions Francés, Italià > Espanyol, Català. A banda d’això soc corrector de català al projecte XarradApS de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València i professor de lletres a l’acadèmia Aulacom. Però això no és el que us contaré avui. El que us vull contar és que soc neoparlant. Ara mateix, molts de vosaltres estareu preguntant-vos què és això.
Quan era xicotet, els meus pares m’apuntaren a un col·legi públic de línia valenciana, Col·legi públic El Grau de la ciutat de València. Jo no entenia com els xiquets podien parlar castellà a l’hora del pati. Si estàvem a un col·legi de línia valenciana, el més normal era parlar sempre en valencià. Fou així des d’infantil fins final de primària. Mai ho vaig entendre. Vaig passar a l’institut i la línia va desaparéixer a poc a poc. En tercer d’ESO ja no n’hi havia i el meu entorn era totalment castellà.
Encara no us havia parlat de la meua família? Doncs ara ho faig. Ma mare és filla d’andalusos i mon pare fill d’una valenciana de la Serrania, és a dir, castellanoparlant, i d’un manxec. Llavors, tots els meus avis eren castellanoparlants i, evidentment, els meus pares també ho són. Com que jo anava a un col·legi en línia valenciana, tenia molta influència amb el valencià des que era xicotet i a casa deixava caure algunes expressions com Mami, em dones la safata? Això, com us he dit, s’acabà quan vaig passar a l’institut, i més concretament a tercer d’ESO, quan la línia va desaparéixer concretament.
La relació lingüística que jo tenia amb les meues amigues a l’institut era completament en castellà fins que a l’estiu de primer de Batxillerat vaig conéixer un grupet de gent valencianoparlant i vaig començar a parlar valencià amb elles. A això podem sumar que en segon de batxillerat vaig tindre una professora de valencià increïble i, quan vaig entrar a la carrera, vaig agafar totes les assignatures que vaig poder en valencià. Vaig fer del valencià la meua llengua i, avui dia, soc professor de valencià a una acadèmia, corrector de llibres en valencià i professor en pràctiques de valencià a diferents instituts.
Ací naix el terme neoparlant, és a dir, una persona que no té com a llengua materna el català, però que, amb el pas del temps, fa la llengua seua i l’adquireix com a pròpia. L’altre dia, en l’article Parlar i callar comentava que la llengua va perdent-se amb el pas de les generacions, però també és cert que els casos de neoparlants van augmentant i això significa que hi ha gent amb consciència de llengua i cultura valenciana i que les fa pròpies per lluitar contra la desaparició de les llengües. És una lluita a favor del valencià.
