0.- Preliminars. En primer lloc hem de dir que ens sentim profundament agraïts a la història, i no sabríem especificar si a la que fan els homes o els dimonis, de poder parlar des d’aquesta tribuna en una llengua que ha estat tan i tan arraconada; i afegiríem que de bon començament. Efectivament, a mi m’agradaria que em passareu els mots adients -passeu-me els mots, deia J.V. Clar- per tal de poder parlar, aquí i ara, sense que s’haja d’explicar res més. Deixaré de sortir de casa i córrer el passeig i el plat de l’arròs caldós no fumejarà més per entre les bardisses, ma mare encalçant-me. No faré més foc ni pujaré als terrats d’estiu a fer l’espantall amb trons de bac. L’ocellam i la brama dormiran tranquils el meu silenci de pesseta i ja mai més s’oirà el crit a taula i la prohibició de jugar a futbol al carrer i els traus de pedra cicatritzaran per sempre més. El vell emmudirà i el xiquet deixarà d’ésser també al·lot i noi.
1.- Quadres. L’home, essencialment, és una estructura viva de gairebé vint duros de valor en el mercat químic, però, sobretot, és un organisme capaç d’emetre missatges, i també de rebre’n. Aquesta capacitat de generar estructures fòniques amb intenció de sentit, sintàctica de la vida, ja ha estat estudiada per gent com Chomsky, i vista també la relació entre aquesta producció lingüística i la ideologia social inherent per persones com Augusto Ponzio o Ferrucio Rossi-Landi, o Bofantini i els seus treballs d’actualització sobre Peirce i la semiosi il·limitada.
En certa ocasió un psiquiatra belga, Jacques Shotte, li comentava a Jacques Le Goff que les malalties mentals podien tenir llur origen en les oposicions binàries alt/baix, dreta/esquerra, fora/dins, etcètera. Nosaltres aniríem una mica més enllà i afirmaríem que la sintàctica de la vida té les seves arrels més profundes precisament en aquestes oposicions. Si anàvem a escodrinyar els fonaments bàsics d’una llengua, crec que allí podríem trobar coses com aquesta: imagineu-se l’espai tridimensional; l’eix de les ics contindria en el seu extrem positiu la paraula ALT, i en el seu extrem negatiu la paraula BAIX; l’eix de les coordenades «Y», en la seva part positiva, contindria la paraula DRETA, i en la negativa ESQUERRA ; el de les profunditats, l’eix de les «Z», contindria les paraules DINS, pel que fa a la vessant positiva, i FORA, pel que fa al pol negatiu. Açò no és altra cosa que la nostra representació mental i física de l’espai euclidià, si afegíem el paràmetre temps.
No és, potser, el moment de fer una història del concepte temps en el nostre món occidental. Baste, de moment, que retinguem que és un concepte que pren un cos i una virulència important en el nostre imaginari col·lectiu quan el relacionem amb la velocitat. I molt més concretament, amb la velocitat de comunicació. Aquest fenomen esdevé amb l’arribada del món industrialitzat i amb allò que hom ha volgut batejar com la societat de la cultura de masses. Aquesta societat es caracteritza, entre altres coses, per tenir, també, una cultura feta a la mesura de tothom, una cultura de consum i popular; que enganxaria amb aquella cultura tradicional feta, ara sí, a l’abast dels nous representants de la base del poble: el proletariat. Però feta per ells mateixos. I això és una cosa que nosaltres no tenim gens clara: el fet que fos el proletariat la classe social que provoqués l’aparició de coses com la premsa, el cinema, la ràdio o la televisió. El temps és un paràmetre fonamental en la nostra cosmovisió del món; i ho serà, molt més encara, amb l’arribada dels mitjans de comunicació de masses tradicionals, suara esmentats, i als quals hauríem d’afegir l’ordinador i les seves possibilitats.
Retinguem, doncs, que aquell espai euclidià, aparentment immutable, es veu amenaçat pels temps de la comunicació (deixant de costat l’amenaça que representà en el seu moment la Teoria de la Relativitat d’Einstein). On abans dèiem: més alt, més bo…ara oïm: abans que, després que, més ràpid que, etcètera. Fonamentalment, i pel que fa a la sintàctica de la vida, hem substituït un valor que durava en el temps, i per tant independent d’ell, per un altre valor, que és funció absolutament del paràmetre temps.
La nostra sintàctica de la vida que s’havia habituat a fer inferències com «A és B», després d’estar un bon grapat de temps fent-ne del tipus «A», «B», «C», etcètera, i que havia arribat posteriorment, a fer-ne del tipus «A és com B», permetent-se el luxe d’eliminar els connectors i arribar així a la cosa més vella del món, i sobre la qual s’articula el sentit, si abans no passa per la panxa, això és, la metàfora, ara s’ha d’anar acostumant a les diferències presencials «per se»: «A és A» no perquè puguem dir «A=A», sinó perquè hem pogut aconseguir que A siga «abans que» B. Les característiques de l’objecte ja no es tenen en compte a l’hora de fer les classificacions, sinó que només compta la seva presència anterior a una altre, d’objecte.
El temps és el valor que substitueix cap altre valor. La veritat, aqueixa cosa oculta que alguns encara s’entesten a cercar en algun espai, finalment hem aprés que és la conseqüència i l’efecte d’unes condicions de possibilitat determinades i l’acció d’un poder que genera un sentit. Un discurs no genera cap sentit; sempre s’imposa sobre un altre discurs mitjançant l’acció efectiva d’un mecanisme, condició de possibilitat anomenada poder. Aqueix poder, ara, s’anomena velocitat de comunicació. Potser és el moment de començar a explicar el sentit, l’efecte que vol produir aquest fragment de la tesi: la voluntat del Nan.
