El dissabte vaig assistir a l’acte d’inici de campanya que va celebrar Compromís al Parc Central de la ciutat de València. Va ser, com acostumen a ser els seus esdeveniments, escenogràficament impecable. El dia va acompanyar i la llum i el blau del cel van posar la seua part. Hi havia somriures, és clar, i molta alegria. I un punt jo diria que excessiu d’autocomplaença. En eixe sentit el més mesurat em va semblar Joan Ribó, que va posar de relleu fites de la seua alcaldia però va reconèixer el que encara queda per fer, especialment pels efectes indesitjats de l’augment de la pressió turística sobre els habitatges i la creixent gentrificació en cercles concèntrics de cada vegada més barris de la ciutat.
De tota manera, de l’acte hi hagué dos fets que em van cridar poderosament l’atenció. Un, l’absència quasi total de dues paraules que jo vaig trobar a faltar: «Mónica» i «Oltra». Només les va pronunciar Joan Baldoví una vegada i de passada. L’altre, el motiu triat per estructurar el discurs del candidat a president de la Generalitat: la película It’s a Wonderful Life, traduïda en castellà com a Qué bello es vivir, dirigida per Frank Capra en 1946 i protagonitzada per James Stewart i Donna Reed.
Joan Baldoví es va referir al fet central de la trama. George Bailey ha decidit suïcidar-se i just a temps se li creua en el camí Clarence, un simpàtic àngel que està en el procés de guanyar-se les seues ales. Aconseguirà llevar a George la idea del suïcidi mostrant-li que la seua vida no ha estat inútil, que el món (i en concret el seu poble, Bedford Falls) serien molt pitjors si ell no existira. Baldoví ens va demanar que imaginàrem com seria el País Valencià i la vida de persones concretes si Compromís no existira o si no haguera estat en el govern les darreres dues legislatures i d’eixa manera va reivindicar algunes de les fites de la seua administració, com ara Xarxa Llibres, o la renda valenciana d’inclusió. I li va funcionar molt bé. Va ser una manera original i amable d’embolicar el triomfalisme autocomplaent que va presidir en general l’acte.
El que jo no podia deixar de pensar era en els riscos del paral·lelisme triat entre George Bailey i Compromís que fins i tot em van donar temptacions de posar-me freudià. Perquè l’aparició de Clarence es produeix en el moment més baix de la seua vida, quan totes les seues decisions generoses semblen haver-lo conduït a un atzucac entre la ruïna i el desprestigi personal. I l’objectiu de l’acció miraculosa del simpàtic angelet és precisament evitar el seu suïcidi. Eixa és la conclusió explícita de la película i el discurs del candidat va evitar estendre fins ahí el paral·lelisme.
La veritat és que al principi vaig pensar que en tot cas el paral·lelisme li aniria millor a Mónica Oltra que a Compromís, perquè l’elevat índex de somriures que hi havia el dissabte al Parc Central no té massa a veure amb la desesperació de George Bailey. Potser fora interessant parar-se a pensar en efecte com seria el País Valencià sense Mónica Oltra, sense la seua lluita contra la corrupció, sense la seua eficaç i generosa gestió des de la vicepresidència del govern valencià, sense la seua valentia en enfrontar-se als interessos econòmics privats de les poderoses empreses que fan negoci amb la salut i el benestar de les persones, sense el seu carisma posat al servei del poble. I més encara, potser fora interessant pensar com seria Compromís sense Mónica Oltra i la seua defensa constant del projecte, la seua fermesa en creure-s’ho en circumstàncies ben difícils. Per això, Mónica pot estar ben tranquil·la i ben contenta.
Clarence, l’àngel, ho expressa amb molta claredat: cap home -o dona- és un fracàs si té amics (i amigues). Per això, com George Bailey, Mónica Oltra is the richest woman in town, perquè té molts amics i moltes amigues que li estan -li estem- agraïts i agraïdes. Perquè la bona gent sap perfectament el que va passar, i per què va haver de deixar el govern, qui són els seus enemics i com de brut van jugar contra ella per interessos espuris. Per això, és clar, Compromís fa molt malament en no reivindicar la seua figura, el seu llegat. De fet, personalment crec que fins i tot fa molt malament que no siga la seua candidata, en no desafiar el lawfare, amb valentia, que es deia en altres temps. I si algú o alguna es pensa que el que s’ha de fer és ni nomenar-la en l’eufòria de la carrera per la successió i la imminència presentida del carguito s’enganya greument. I no només per ingratitud, que també, sinó per una qüestió d’inteligència política. Mónica Oltra i la seua lluita honesta i constant continua sent el major actiu i el més transversal, el que arriba on Compromís normalment no arribaria.
Després, clar, vaig pensar que potser en el fons el paral·lelisme amb Compromís tampoc havia estat mal triat. Al cap i a la fi, del que es tracta és que George Bailey es traga del cap qualsevol temptació de suïcidi, perquè en efecte la seua vida és preciosa i necessària. Com totes, és clar, perquè el suïcidi mai és la resposta, però especialment preciosa i necessària per a la seua comunitat. També crec que és preciosa i necessària per als valencians i valencianes la vida de Compromís. Espere per això que prenguen nota fins les darreres conseqüències de totes les ensenyances de l’exemple triat el dissabte pel seu candidat.
