A escassos dies del 8M, tota dona amb certa consciència de la problemàtica de gènere que patim es troba amb la tasca de triar a quina de les diverses manifestacions acudir-hi.
Perquè fins al municipi amb menys militància feminista hi ha, com a mínim, dues convocatòries. Ara bé, la qüestió en si no l’observem en el fet de triar, sinó en el «perquè» de l’escissió. És un conflicte o una divisió inevitable i, per tant, necessària? Tenen sentit totes les manifestacions organitzades aquest dia?
Per norma general, acostumem a entendre el feminisme com un moviment universal, és a dir, que engloba totes les dones, atenint-nos al fet que aquesta problemàtica de gènere que mencionàvem abans afecta tots els estrats socials, i açò és ben cert, al mateix temps que evidència de la necessitat de l’organització dels col·lectius feministes per classes socials.
Dit amb altres paraules, fins que no s’erradique la lluita de classes, o la mateixa classe, no podrem parlar d’un moviment feminista unificat i homogeni.
Els nostres objectius no són els mateixos, un col·lectiu feminista obrer no pot caure en la hipocresia de compartir lluita amb un burgés, ja que el feminisme esdevé una contesa parcial si l’opressió proletària continua vigent.
Podríem sintetitzar les problemàtiques en dues qüestions: «De què ens serveix que ens deixe d’explotar un home perquè ens comence a explotar una dona?», referint-nos ací a una revolució feminista entesa de manera independent d’una obrera, de la mateixa manera que ho fan diversos col·lectius o institucions socialdemòcrates de caràcter burgés, que dificulten l’organització de moviments feministes obrers, especialment de cara al 8 de març, dia que, cal no oblidar, és el dia de la dona treballadora, ja que últimament podem observar certes reivindicacions contra la violència de gènere en aquest data, oblidant que ja existeix la del 25N per fer-ho. És per això que la coherència a la participació de certs grups a les manifestacions pot ser fàcilment posada en dubte, a més de destacar la seua hipocresia només recordant la figura de la dona un dia a l’any, abandonant la seua (aparentment) incessable lluita contra el masclisme durant tots els altres dies.
Per una altra banda, podem preguntar-nos: «De què ens serveix que ens deixe d’oprimir la burgesia perquè ens oprimisquen els nostres companys obrers?» Entenent ara una lluita obrera desentesa de la problemàtica de gènere i, per tant, de la lluita feminista, el que esdevindria un gran error, ja que les dones, com ja s’ha demostrat en múltiples ocasions de la història, són essencials per a la revolució.
Tot l’exposat evidencia la necessitat d’un paral·lelisme entre la lluita obrera i la feminista, o bé la unificació d’aquestes dos, incloent-hi la parcialitat de la problemàtica de gènere dins del conflicte de classes, entenent així aquestes com un procés conjunt.
