El dijous passat, vaig anar a València a entregar uns papers a la VIU (Universitat Internacional de València). Els papers eren del meu fill que viu i treballa a Barcelona i ho té difícil de vindre a casa per agafar els documents originals, fer còpies i... Ja sabeu, la comunicació amb Barcelona és molt difícil. Moltes hores de tren, sense Corredor Mediterrani i tot això i allò... El meu fill treballa a Barcelona perquè, com molts valencians, té la capacitació lingüística que li permet donar classe al Principat. Per cert, caldria dir a Carles Mazón, Maria José Català Verdet i companyia que expliquen a tots els valencians que fan de professors a Catalunya que no parlen la mateixa llengua que els seus alumnes —no puc entendre com, amb aquests cognoms, la candidata a alcaldessa de València pot ser anticatalanista. Que expliquen a la resta del país la mentida de sempre. Poca broma! Són un bon grapat els valencians que exerceixen la seua professió de professors a Catalunya. Algú hauria de traure les dades i refregar-les pels morros d’aquells que volen fer creure que un burro vola, que el personal dels Països Catalans no compartim la mateixa llengua. Com que volia fer bondat i soc un veritable ecologista, vaig anar a peu de Riola a Sueca per agafar el tren. Una cosa que només es pot fer, si tens temps. Si no en tens, és impossible. Ho dic perquè, només arribar a l’estació, vaig veure que havia tingut sort i ja tenia el tren a punt d’eixir. Ho vaig verbalitzar a una persona que tenia al costat i que coneixia de vista. La persona, em mirà, es rigué i em digué: «Porta un retard de més de vint minuts. Jo faré tard a la cita que tinc. La pròxima vegada que haja d’anar a València, agafaré el cotxe», em digué. Menejava molta raó el meu conegut.
Ho dic perquè, el dissabte passat, no vaig poder anar, amb el mateix tren que l’amic Víctor Labrado, a la reunió que teníem del Consell de Seguiment Anual de La Veu. La reunió era a les deu i Víctor havia d’intervindre en aquella hora. «No, Voro, no em puc arriscar a agafar el tren de les nou i vint. Tinc por que es retarde. Si tu fas un poc tard, no passa res, però, si faig tard jo, sí que passa, perquè he d’actuar. Agafaré el de les vuit i vint», em va dir. Per fer un trajecte que no arriba a mitja hora en va necessitar dues per fer-lo amb garanties. I em contà que alguns professors que viuen a València i treballen a l’Institut Joan Fuster de Sueca, que està al costat mateix de l’estació del tren, prefereixen agafar el cotxe, perquè no es poden fiar del transport públic, que és el més ecològic de tots. No crec que siga molt ecologista voler-nos fer canviar a tots el nostre cotxe per un de piles. Els pobrets que no tenen diners per canviar-lo, no podran anar amb el cotxe a la ciutat i, amb el tren, faran tard a totes les coses. De moment, ja no podem anar a sopar a València, amb tren. No n’hi ha, de tren, després de sopar. Ni a dinar a Dénia. No n’hi ha a cap hora. El que sí que hi ha és molta hipocresia i, sobretot, molt de negoci en l’ecologisme dominant. Per cert, va ser un matí agradable amb els amics de La Veu. Diuen que la La Veu va molt bé gràcies als agermanats, però que no poden tirar coets. Després d’un fum d’anys, de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, algú va recordar l’Article vint-i-sis:
«U. Tots els ciutadans tenen el dret d’éssers informats pels mitjans socials de comunicació tant en valencià com en castellà.
Dos. De la mateixa manera, en l’accés dels ciutadans als mitjans de comunicació socials en els termes establerts per la legislació, tindran dret a utilitzar el valencià oral i escrit, en condicions d’igualtat amb el castellà».
No paga la pena fer cap comentari. Qui són els que incompleixen la Llei? A quins mitjans de comunicació i a quina llengua van a parar les subvencions del nostre Govern?