Aquest cap de setmana, ple ja d’activitats falleres, mentre anava a Gandia per assistir a la presentació del llibret de la Falla Beniopa dels meus amics Patri i Juanjo, vaig posar al cotxe el disc Convocatòria, de Feliu Ventura, d’on he tret el títol d’aquesta columna. Feliu és un cantautor que m’agrada molt per la seua veu, per les seues lletres, per les seues melodies de melancòlica contundència i perquè vaig tindre ocasió de conéixer-lo fa molts anys a la Facultat de Filologia i el vam implicar en alguna iniciativa molt bonica allà pels anys 90. Ell va cantar per exemple en l’homenatge que uns joves de Paterna, amb desig de referents, li dedicàrem a Vicent Salvador. Érem la comparsa Almogàvers i li donàrem l’Almogàver d’Or.
Em desvie del tema, o potser no. Perquè a les cançons de Convocatòria i no només, hi ha, transversal, una mena de crida a allò col·lectiu. I, de sobte, mentre conduïa entre la Ribera Baixa i la Safor uns versos em van ressonar especialment. «Company, cal servir segons els teus dons / sense vanitat. / Si no, què seràs? / Un número més, / un paràsit més, / una nosa més», canta a «Sàpigues, company», el segon tema del disc.
Pensava en el profund rerefons cristià que té aquesta declaració de principis. Últimament estic pensant en això. Estic llegint sobre Vicent Sorribes, o sobre Josep Espasa, o sobre la gent de la revista Saó i estic pensant molt en això. Moltes vegades he sentit que el cristianisme ens ha llegat una sèrie d’estructures subjectives paralitzants o inesgotables fonts de tortura personal, com ara el llefiscós esclavatge de la culpa, però últimament no deixe de pensar que no tot és dolent en eixa tradició. Evidentment per arribar ahí he d’anar en contra del meu record de frares franquistes i monges sinistres, i de sobte, una nit de febrer, una carretera per la terra que estime, i una veu que ho formula amb claredat i bellesa: servir segons els teus dons, sense vanitat. I paradoxalment la certesa que aquest servei és el que t’allibera de l’esterilitat, però també d’esdevindre número, engranatge d’aquesta distopia neoliberal de tots contra tots.
Per associació evident vaig recordar la frase de Vicent Peris reproduida per Rafa Lahuerta a La balada del Bar Torino i que moltes vegades citen els meus companys de la Colla Blanc-i-negra com una mena de conjur enmig de les tenebres del capitalisme global: al València cal anar a servir, i no a servir-se’n.
I després, al llarg del cap de setmana, el llibret de Beniopa, i la trobada amb la gent de l’Agrupació de Falles del Barri del Carme, la meua gent (vos he dit ja que m’imposaren la seua insíginia d’or? Em va fer molta il·lusió pel que representa de profund relligament amb el barri de ma mare, de la meua àvia Rosa Ferrer i Devesa, del mític avi Pere Llorca i Soler); els discursos del mestre Gil-Manuel Hernàndez, de Lluis Fernàndez i la seua estima pel «cos mortal» de la nostra ciutat, cap i casal de somnis i d’arrels, de Toni Villena, llengua popular que enllaça veritats com qui no fa la cosa; i el diumenge de convivència amb la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, el pregó que vam fer pels carrers del barri per l’entranyable tenacitat del meu amic Carlos Royal, una de les persones que tinc a la meua vida i que admire, la visita al casal de la Falla de la Plaça de la Reina, Pau i Sant Vicent, la Falla Tio Pep, el encontre inesperat amb la gent de la Falla del Poble, de Sollana, i després el submergir-se en la multitud com deia Miguel de Unamuno de la veu de San Manuel Bueno, poble estés als peus de la porta de Serrans, multitud que és suma de xicotetes comunitats, de diferents maneres de ser i sentir-se valencians i valencianes.
I aleshores, malgrat tot, retrobe la consciència d’allò que és col·lectiu, d’eixes entitats que són més que la suma dels seus membres, que naixen i viuen per la confluència de generositats, cadascú segons els seus dons. I és de veres que hi ha vanitats, i narcisisme, i qui tracta de construir un ego enorme utilitzant el col·lectiu. Però la comunitat persisteix més enllà, i malgrat ells, i moltes vegades a més els penalitza. Perquè a la falla, com al València, que ve de lluny i que va lluny, un ha d’anar a servir i no a servir-se’n.
I així, contra vent i marea, contra neoliberalisme i darwinisme social, em pega per donar una oportunitat a l’esperança. Perquè mentre hi haja subjectes col·lectius hi haurà esperança i espais segurs i confortables, i xarxes de solidaritat. Perquè l’estructura neoliberal només pot ser subvertida i desbordada des d’allò que és col·lectiu, des de subjectes col·lectius constituïts i resistents. I és això el que tenen en comú la falla Beniopa, la colla Blanc-i-Negra, l’Agrupació de Falles del Barri del Carme, els Almogàvers de Paterna, la Falla Tio Pep, la Falla del Poble de Sollana i la Falla Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, que són espais per servir i no per servir-se’n, i la manera correcta de fer-ho és segons els dons i sense vanitat, com ho fan molts dels meus companys i de les meues companyes, «a profit de tu, / a profit dels teus, / a profit del món».
