Fins el 25 de febrer s’ha pogut visitar a la capital de la Plana Alta l’exposició «Castelló esXiste». Els qui hi han passat han pogut descobrir un recull de les millors il·lustracions i tires còmiques de Joan Montañés Xipell des dels anys 80 fins l’actualitat. Ara mateix no conec cap altre dibuixant de periòdic –llevat d’Ortifus- que represente millor el gènere al País Valencià. A Xipell, això sí, l’ha perjudicat el sistema provincial dels nostres mitjans de comunicació. Qualsevol cosa que passe o es faça a Castelló o a Alacant passa molt més inadvertit que si s’esdevé a València. Per això Xipell és un gran desconegut fora de la Plana, la qual cosa no li lleva ni una miqueta de mèrit.
Com que ell i jo tenim la mateixa edat i som, per tant, de la mateixa generació, moltes de les vivències que han tingut eco en aquesta exposició es refereixen a la nostra joventut. Jo vaig començar la meua aventura periodística als 23 anys, al diari Mediterráneo. M’hi vaig encarregar d’un suplement de cap de setmana (anomenat Weekend) durant uns mesos. Va ser el meu primer treball remunerat i el recorde amb nostàlgia i alegria. Fins allí vaig portar alguns col·laboradors que, com jo, també començaven llavors a traure les faves de l’olla. A Xipell el vaig conéixer al Col·legi Universitari de Castelló (CUC). Ell feia Història i jo Filologia. Ràpidament ens vam adonar que ens agradaven les mateixes coses, i ens vam apuntar a l’Associació Cultural del CUC. Els meus primers textos literaris i els seus primers dibuixos públics van aparéixer a la seua revista, Arnera.
Eren anys decisius, revolucionaris, excitants. Allí va formar-se el rudiment dels hòmens que som ara. Després, al Mediterráneo, vam descobrir que el virus del paper periòdic se’ns havia inoculat irreversiblement. Des d’allí Xipell –o Xipi, com l’hem anomenat sempre els seus amics- passaria més tard a la delegació castellonenca del Levante. Ara, finalment, ha recalat en El Mundo-Castelló al dia, per seguir fent el que li ha agradat sempre: caricaturitzar l’actualitat política i social per poder traure un somriure ben ample als lectors.
Guarde totes les edicions del Weekend com el tresor que sense dubte són. Hi vaig assajar una col·lecció de retrats literaris (de Lluís Llach a Michael Landon, de Pasqual Maragall a Joaquín Sabina…) que tenen l’atreviment i la imperfecció de les peces primerenques de joventut, però que per a mi constituïren un salt en el buit. I la constatació que, enmig de l’abisme, les sensacions eren espaordidorament agradables.
Aquelles sessions entre setmana a les dos de la matinada per preparar les dotze pàgines del suplement eren frenètiques i energitzants. Es muntava tot a mà, damunt taules d’arquitecte, retallant i enganxant. Pagaven malament, però pagaven. S’aprenia més en uns mesos allí que en tres anys de facultat. El que va sorgir d’aquelles sessions febrils van ser més de trenta anys de columnisme i periodisme sense carnet (en el meu cas) i tota una trajectòria vital al servei del bon humor i el caricaturisme professional (en el cas de Xipell).
Si vos heu perdut l’exposició, busqueu Xipell a internet. Alguna cosa bona hauria de tindre la globalització…