Aquestes setmanes darreres hem tornat a tindre el sainet habitual: un clavill que s’obria, i a través del qual es podria tombar la tanca del 5%, però que, tot seguit, es tornava a tancar amb pany i forrellat. Adobat també, és clar, amb els ingredients acostumats: trànsfugues que van i tornen, tornen i van. Si, en la legislatura 1987-1991, fou el CDS, qui es va negar a rebaixar aquest llindar per a ser-ne víctima en acabant, ara, en la legislatura 2019-2023, aquest honorable paper li correspondrà a Ciudadanos i al mig grup parlamentari que n’ha pegat a fugir per a continuar la pagueta i la menjadora al PP —com el jaqueter major del regne, Toni Cantó— o a Vox, que sembla que no tardarà tampoc tant a seguir el mateix camí.
Si hi ha cap lector del Diari La Veu que no sàpiga de quina tanca del 5% estem parlant ni que hòsties és això, que no crec que siga possible, aclarirem que es tracta del llindar mínim de vots vàlids necessaris en les eleccions a les Corts valencianes per a entrar en el còmput de repartiment d’escons. És a dir, si no traus un 5% de vots vàlids en el conjunt del País Valencià, per molt que, proporcionalment i per la fórmula D’Hondt, et correspongueren algunes de les 99 poltrones que hi ha al palau dels Borja, te’n quedes sense. Cal aclarir, a més a més, que es tracta del llindar més alt que hi ha a l’Estat espanyol per a una autonomia comparable a la valenciana. Per exemple, si a Catalunya hi haguera una normativa homologable, Ciudadanos ni tan sols existiria, ja que, tant en 2006 com en 2010, s’hauria convertit en una arrancada de cavall, parada de rossí de manual, en quedar només fregant el 3% i, doncs, molt lluny d’assolir la representació a través de la qual —i gràcies, és clar, als mitjans de comunicació espanyols que varen unflar i, posteriorment, desunflar la bufa— va fer créixer el seu projecte polític.
I és que és per això que els nacionalistes espanyols es peguen teòrics trets al peu amb aquest llindar i els nacionalistes valencians en parlem a tota hora: perquè és clau i estructural. És una d’aquelles dades que ho expliquen tot plegat. No exagere gens. Si d’ací a cent anys encara existim mínimament com a poble per tal que hi haja cap historiador temerari que explique la història del valencianisme polític des de la creació de l’autonomia fins a la data que corresponga —si no és que, directament, eixe mateix historiador ha agafat el testimoni sísific i s’ha posat a carregar la pedra—, és molt possible que trobe ací la clau que òbriga tots els panys. Més enllà de tots els gols en pròpia porta que ens hàgem colat en tots aquests anys els valencianistes, i que de segur que no n’han sigut precisament pocs, el que és definitiu —estructural, com déiem— és que sempre —insistisc: sempre— hauríem tingut representació a les Corts només que ens haguérem regit per la LOREG, la llei electoral espanyola que actua per defecte com a norma i que estableix que el llindar de vots vàlids per a entrar en el repartiment és del 3% per demarcació. Això a pesar que tota aquesta sèrie de resultats s’han donat sota les circumstàncies que es tractava d’una força extraparlamentària. M’agradaria que algú em posara un exemple semblant d’un altre espai a l’Estat espanyol que tinga una resiliència comparable.
És a dir, ni és fer política ficció ni és cap queixa victimista i estèril llançada gratuïtament a l’aire per centrifugar responsabilitats i sentir-se homeopàticament millor: sense la tanca del 5%, el valencianisme polític, amb tots els seus errors —menuts, grans, enormes o gegants—, hauria tingut aquests quaranta anys d’autonomia uns resultats i una influència moltíssim més grans. Com de grans? Això sí que ja és irrellevant: només ens interessa destacar-hi aquesta evidència.
Perquè la tanca del 5% està delimitada amb una precisió quirúrgica. En primer lloc, perquè, fins i tot amb una anàlisi superficial de la sociologia valenciana, es veia que, amb els resultats a la mà de les eleccions espanyoles de 1977, el valencianisme podria assolir fàcilment un 3% en unes eleccions a Corts, com, de fet, passaria en 1983. En efecte, el PSPV (no confondre amb la delegació costanera de Ferraz, tot i que aquells, de tant en tant, vestisquen folklòricament aquestes sigles), el que era llavors la representació política més dinàmica del valencianisme (tot i que no va poder presentar llista a la demarcació d’Alacant, però això ho deixem per a un altre moment), va quedar per davall del 2%, però es va enfilar al 2,5% a la demarcació de València, mentre que la UDPV va marcar un 2,6% en el conjunt de les tres circumscripcions valencianes, malgrat que, en aquest cas, es presentava dins d’un conglomerat difús d’un Equip Democràcia Cristiana que suposava un clar paraigües espanyol. Ara bé, la territorialitat del vot ens deia que, amb un rodatge mínimament raonable (el context de les eleccions de 1977 per a les forces no espanyoles caldrà deixar-lo ben analitzat en un altre moment), el valencianisme tenia molt fàcil superar el llindar del 3%, però quasi impossible fer-ho amb el 5%. Una tanca més alta no dissimulava gens bé l’atac a la democràcia que suposava; una de més baixa podria no servir per a barrar el pas al valencianisme, i era política d’estat (espanyol, òbviament) impedir-ho. No debades, el Bloc Nacionalista Valencià es va quedar en el 4,60% i en el 4,77% en 1999 i en 2003. Amb totes i tots vosaltres, els blasmats herois del 4,9%.
Aterrem amb la segona implicació important que hem de tindre en compte: la nació no és possible sense nacionalisme i el nacionalisme no és possible sense una expressió política; és a dir, sense una ferramenta política com és un partit polític. Elemental, veritat? No tant: al valencianisme sembla que encara no ho tenim clar. Fins a 2011, les Corts valencianes es podien intercanviar, pam amunt, pam avall, amb les castellanomanxegues. Els mateixos partits que hi havia a València, hi havia a Toledo. Amb totes les reserves —i els cabrejos corresponents i lògics— que molts militants valencians d’aquestes formacions efectuaran. No pose en dubte la seua «bona fe» valencianista ni les seues accions, menys encara les seues conviccions: només constate un fet. Fins que Compromís no va accedir a les Corts com a tal, com a força política valenciana que no es podia votar a Socuéllamos, la nació política valenciana, senzillament, no existia. No és que existisca molt ara com ara, però, almenys, tímidament ensenya la poteta.
Recorde aquella nit electoral del 22 de maig de 2011 que, mentre recomptava vots com a interventor de Compromís a Torrent, vaig pensar —u que és un optimista incorregible…— que, si tot açò de Compromís havia servit, almenys, perquè, quan ens pegàrem el bac —que ja ens va avisar Newton que tot allò que puja, baixa—, el valencianisme polític s’haguera convertit en un actor estructural de la política valenciana, hauria pagat la pena i, generacionalment, hauríem fet un bon servei al nostre poble. Que les frustracions electorals del valencianisme polític suposaren un bon cudol en el camí, però no una ruleta russa a vida o mort amb la bala del 4,9%. Que ens passara com a ERC, PSM-Més o BNG, per exemple, que generen il·lusió, arriben al govern, deceben les seues bases més militants, l’electorat els castiga… i, més endavant, tornen a començar el cicle. Que els joves valencians que es polititzen i tinguen curiositat per la política institucional sàpiguen que hi ha les delegacions corresponents dels partits espanyols, PP, PSOE, IU, Podemos, etc. i… el valencianisme. I trien de la parada. Almenys que hi haja eixa parada en el mercat. Almenys. No és poca cosa.
Ha servit, doncs, Compromís per a aquest objectiu? La meua resposta fins a 2015, i el pacte amb Podemos, i 2019, amb l’aliança estratègica, estructural i de futur amb Más Madrid (emoji de suor freda), així com la participació més que probable enguany, 2023, en l’enèsima reinvenció de l’esquerra espanyola sota l’ègida de Yolanda Díaz i el seu discurs d’execució teletúbica i profunditat argumental i ideològica parella, era clara: sí. Ara em resistisc a perdre la fe, però el dimoniet que tinc en l’altre muscle com més va més m’arracona i em deixa sense arguments.
No obstant això, sí que continue tenint una cosa clara ara com abans, i per això torne al començament: eliminar la tanca del 5% és estructural per al valencianisme. De la mateixa manera que ho és per a l’espanyolisme. Ells ho tenen clar, nosaltres no. Com tantes i tantes altres coses. I, per això, nosaltres xiulem i mirem cap a una altra banda i ja ens lamentarem més endavant, que això de fer país ara com ara no ven i cal ser pragmàtics, que, si no, què vols, que vinga Vox? Altrament, ja no sé si és que li hem agafat el gustet a Sísif…
