L’aniversari de la invasió russa d’Ucraïna s’ha celebrat amb una nova dosi de militarisme desenfrenat. Un any de mort i destrucció sembla que no han servit per fer baixar els ardors guerrers dels nostres creadors d’opinió, siguen en xarxes o mitjans. Les veus que demanen un poc de trellat i defensen camins de resolució del conflicte que no passen per la guerra no són acusades de pusil·lànimes i covardes, sinó directament de traïdores.
«Si romans neutral en una situació d’injustícia, t’estàs posant al costat de l’opressor», repeteixen citant Desmond Tutu la mateixa gent que està anys mirant cap a un altre costat —o fins i tot aplaudint amb les orelles als opressors— en conflictes com el de Palestina, Iraq o els colps d’Estat a Amèrica Llatina. Perquè segons aquesta lògica, l’únic opressor del món és Putin i l’única situació d’injustícia és la d’Ucraïna, casualment la que interfereix en els interessos geopolítics de l’Imperi, del qual, els països europeus no som més que estats vassalls. Perquè menysprear profundament Putin i les seues guerres salvatges no m’impedeix veure la hipocresia que ens anima a solidaritzar-nos amb les dones iranianes mentre ens intenten convèncer de les bondats de Qatar. Un discurs on l’ètica i la justícia coincideixen mil·limètricament amb els negocis i els beneficis econòmics. Per exemple, què ha de fer l’Aràbia Saudita per començar a ser una salvatge dictadura islamista que cal enderrocar urgentment? Bàsicament deixar d’emprar el dòlar per vendre el seu petroli, tal com ja està començant a preparar.
El discurs de la «lluita contra l’opressió» cau a trossos si és tan interessat i partidista. O s’està per un món més just i contra qualsevol invasió o dictadura, o totes aquestes vestidures esquinçades no són més que teatre per justificar les pròpies invasions i dictadures. Un famós cartell de propaganda nazi denunciava el racisme dels EUA, identificant les seues tropes com el Ku klux klan. Els nazis acusant a algú altre de racista! Sorpresos? El cinisme de la propaganda política, i més en temps de guerra, no té límits.
I hui en dia, els propagandistes animen a enviar més armes a Ucraïna. Armes que, segons s’ha pogut llegir aquests dies, «salven vides». I açò ho diuen seriosament. I mentrestant els fabricants d’armament registren beneficis rècord i als camps de batalla segueixen morint més i més persones que no són ni els qui els hi envien, ni els qui els armen ni qui animen el conflicte des de les seues tribunes mediàtiques com si es tractara d’un partit de futbol.
El nivell de propaganda bèl·lica és tal que no ha quedat lloc a les portades dels diaris per informar sobre la proposta xinesa per posar fi a la guerra. Una iniciativa que, probablement, no aconseguisca aturar la massacre, però que assenyala fins a quin punt s’estan movent els centres de poder al món i quins actors apareixen com sensats i ponderats, davant les ànsies guerreres dels altres. Perquè des de la nostra bombolla estant costa entendre com per a la gran majoria del món –el 75% de la població del planeta viu en països que s’han negat a enviar armes a Ucraïna o aplicar sancions a Rússia- aquesta no deixa de ser una altra «absurda i incomprensible guerra entre europeus». I aquesta gran majoria comença a estar avorrida i fastiguejada de nosaltres, estructurant noves relacions, dinàmiques i aliances de les quals ens veiem més i més aïllats mentre els nostres mitjans s’entesten a continuar anomenant «comunitat internacional» el que a la resta del món ja es coneix com «els EUA i els seus aliats».
Però, esclar, per ser conscients de tot això, ens caldria tenir mitjans de comunicació i no mers òrgans de propaganda.
