Set del matí d’un dijous feiner qualsevol al barri de Llacuna-Poblenou de Barcelona. El dia s’ha alçat gris i fred. En el mateix carrer d’on visc i a pocs metres de distància l’una de l’altra, dues persones han passat la nit en la vorera. Un s’ha construït una casa de cartró on ha pogut encabir un carretó de la compra carregat ran a gavadals de coses probablement d’una gran utilitat que deu haver anat rescabalant dels contenidors.
Les cases de cartró són l’última moda a la ciutat. De vegades, les cases de cartró amaguen un sofà atrotinat com aquell que un dia vaig veure en un dels laterals del MACBA, que podia passar per una instal·lació artística, o aquell altre tristíssim en el carrer de la Boqueria.
De cases de cartró i de sofàs se’n veuen per molts barris a primera hora del matí abans que la Guàrdia Urbana i els serveis de neteja no facen la ronda amb l’objectiu de desembarassar l’espai públic dels nombrosos campaments improvisats de persones sense llar.
L’altra persona que m’he trobat baix de casa dorm dins d’una tenda blava gairebé nova en el mateix racó on de vegades els veïns deixen fútils inservibles. Darrerament també se’n veuen moltes com les que ens mostren a la televisió que hi ha per tot arreu de les ciutats de la pròspera Amèrica. En el país de l’opulència, un de cada vuit ciutadans viu en l’extrema pobresa. És a dir, 40 milions de persones.
De camí a la faena torne a veure moltes altres tendes i moltes altres cases de cartró. Les veig als Porxos de Fontserè, als del Palau Moja, a La Rambla, als de la Plaça de Vicenç Martorell, en els entorns de la plaça Joan Coromines, en molts carrers i carrerons que a partir de les vuit s’omplen de turistes, d’estudiants, de gent que treballa, de veïns que treuen els seus gossos a pixar i a estirar les potes.
Tots caminen apressats mentre els invisibles acaben de desemperesir-se, fan les seues necessitats en la soca d’un arbre, pleguen mantes i cartrons, carreguen els seues vehicles patrocinats per les cadenes de supermercats més prestigioses del país, es dissolen silenciosament en la gran teranyina de Barcelona.
Ens hi hem acostumat a la seua no presència, a no veure’ls, a no voler saber-ne massa, com ens vam acostumar als joves subsaharians que feien -i fan- la ruta de la ferralla o a les cues de necessitats a les portes de Càritas o de les oficines dels serveis socials els anys més durs de la darrera crisi. Ens fem a tot. A les pujades abusives dels preus dels aliments, a les dels dels lloguers, als insults dels poderosos, a la hipocresia vergonyant dels qui tenen la patent de la misericòrdia i dels misteris del Creador. Que ens hi acostumem no evita però els fets.
Segons la Fundació Arrels, almenys 1.231 persones viuen al carrer. El resultat del recompte fet l’estiu passat gràcies a la col·laboració de més de 500 voluntaris és, segons la mateixa fundació, aproximatiu. Podrien ser-ne molts més. D’ençà del 2008 fins ara, la xifra de persones que viuen al carrer ha augmentat un 87%.
Des de la Fundació es queixen que l’habitatge públic a Barcelona no supera el 2% del total i que l’ajuntament no ha aconseguit ni de lluny construir els 150 habitatges destinats a persones sense llar.
També existeixen, però, les persones amb sostre o sense llar. Persones que viuen en habitació en habitatges ruïnosos o dones que viuen sota l’amenaça de les seues parelles. El 2017 la Generalitat de Catalunya va xifrar el sensellarisme ocult en 40.000 persones. Segons Càritas, uns 2 milions de persones tenen problemes per a accedir a un habitatge.
A l’infern del carrer s’arriba per molts camins diferents i qualsevol de nosaltres hi podria acabar. La frontera entre una vida perfectament articulada i la d’una vida de pobresa, privacions i exclusió és ben sovint molt difusa. Hi ha molts factors de vulnerabilitat, massa. Ho explica molt bé una guia de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar que, a més, ajuda a visualitzar-les. L’humà, recorda la guia, no és un animal d’intempèrie, tampoc no és un animal solitari i, per tant, necessita casa i vincles.
La puta Constitució diu que els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat i que seran els poders públics els que tindran l’obligació de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret. La Constitució, esclar, diu moltes coses que representa que hem d’agrair, celebrar i sobretot obeir… uns més que els altres, per descomptat.
La pobresa, amb el sensellarisme com una de les expressions més extremes i brutals, és un fracàs col·lectiu, un més. On tenim el topall? Què haurà de passar encara?
