El passat 15 de febrer es presentava a Alacant una nova plataforma, Unir Alacant/Unir Alicante, amb denominació bilingüe, formada, segons la premsa local, per ciutadans independents preocupats per la mala gestió del PP alacantí. Benvinguda, doncs, a l’escena municipal alacantina. Una escena dominada per un PP que viatja des de fa 28 anys per un procel·lós oceà municipal, tal volta ple d’incompliments, fent una gestió potser qüestionable, sota l’anuència dels seus votants acèrrims, i una certa passivitat d’una ciutadania conformista, o més bé cansada…
El panorama polític alacantí és com una mar farcida de sardinetes, per on naden poderosos taurons, alguns en forma de sirenes -representants d’alguna corrupció històrica de manual-, encara amb processos judicials oberts, imposant la seua voluntat, amb major o menor destresa. Molt s’ha escrit sobre Díaz Alperi o Castedo, sobre regidors i regidores populars, i el llibre no s’ha acabat. Hi haurà més capítols. La dreta valenciana és una font inesgotable per a la premsa i la literatura!
Però no són els únics peixos a la mar. Estan els altres, els rivals, el opositors. Fa 28 anys que el PP regna a Alacant, amb un únic parèntesi entre 2015 i 2018. Lluny de les alegres majories absolutes anteriors, el PP, incòmode quan no governa –se’n recorden vostés de la Maruja Sánchez del Benidorm de Zaplana?-, faria el que sap fer per recobrar l’alcaldia en 2018, amb la inestimable col·laboració de la trànsfuga Nerea Belmonte, de la llista Guanyar Alacant –Esquerra Unida, juntament amb Podemos, i algú més-; i des d’aquell moment l’advocat santjoaner Luis Barcala, l’alcalde, ha necessitat d’altres forces dretanes per governar: Ciutadans i Vox. De cara a les noves eleccions, les enquestes no vaticinen al PP una majoria còmoda, i, malgrat que es berenen els vots de Ciudadanos, seguiran necessitant la crossa de Vox, sembla.
Tot s’ha de dir: l’oposició des de la banda esquerra, mai no ha acabat de collar. Pel costat d’Esquerra Unida, els canvis de lideratge i de nom, en definitiva, de tàctiques i estratègies, difícils d’entendre pels seus propis votants, han anat arraconant-la fins a l’actual impàs. Podem navega dins una bombolla, desunflant-se, on la lluita constant pels lideratges els allunya, com a Esquerra Unida, d’aquells primers i engrescadors objectius que els van catapultar. Serien els cabuts i els molls, peixos ben apreciats, quan són de roca., menys si són d’arena. Compromís sembla mantindre un projecte més nítid, tot i que al valencianisme li va costar moltíssim entrar a l’Ajuntament, i després de passar de tres a dos regidors, caldrà vore ara si el nou candidat, Rafa Mas, està a l’alçada d’un Natxo Bellido que ha aconseguit ser un nom conegut i apreciat entre els seus votants.
Pel costat socialista, l’historial caïnita local en tots els anys d’hegemonia popular ha estat brutal: hem vist la pujada i caiguda o el mutis pel fòrum de massa portaveus socialistes, entre d’altres, Blas Bernal, José Antonio Pina, Etelvina Andreu, Eva Montesinos, Francesc Sanguino…, i fins i tot d’un alcalde, Gabriel Echávarri, defenestrat. Impossible guardar el seu record com a polítics que hagen deixat petjada a la ciutat.
Ens caldria anar prou més enrere per entendre –cosa difícil!- el paper del socialisme local en el modelatge de la ciutat. Només la figura de Lassaletta, amb tres alcaldies consecutives, i un rècord de 19 regidors, eixiria ben parada en eixe exercici. Alacant se’ns dibuixa com una ciutat d’ombres. Una és la de l’espectre omnipresent de l’immarcescible polític socialista, Ángel Franco, qui es confessava, en una televisió local no fa massa, amic d’Enrique Ortiz, eixa altra ombra omnipresent i omnívora. Sense Franco, cap llista és possible, cap lideratge sòlid, és a dir, cap pau duradora. La comoditat amb què el personatge es mou en una eterna oposició, si més no, fa que pensar.
L’altre fantasma que recorre la ciutat –parafrasejant Marx- és l’empresari del Tizor Hormigonera, o d’Ortiz Construcciones y Proyectos, dos cares d’un mateix ciment. Propietari del més elevat percentatge de sòl urbanitzable de la localitat i shogun (patriarca o puto amo) de l’Hèrcules, club de futbol en caiguda infinita en les seues mans… No res porta el cabàs! Per a molts, un senyor que ha volgut, amb èxit personal, modelar una ciutat seguint interessos urbanístics, i que ha encadenat els polítics alacantins –populars i socialistes- de peus i mans, incapacitant-los per vetllar pel benestar i l’interés de les gents.
Així les coses, els dos partits majoritaris hauran de competir per l’alcaldia. Els socialistes presenten, de la mà de Puig i també de moment el vist i plau d’Ángel Franco, l’exconsellera de sanitat, Ana Barceló, que recordava en recent entrevista els banys i l’orxata que prenia a Alacant, saixenca (de Saix) com és, com a vincle afectiu amb la ciutat…
És en eixe context boirós, ple d’interrogants i a prop de les eleccions, quan, de vegades, apareixen nous elements per a jugar en un tauler ben complicat, tals com la plataforma Unir Alacant. Una de les seues cares visibles és Carmen Sánchez Brufal, que havent estat regidora socialista vàries legislatures, i segona en la llista a les Corts en 2003, va deixar la militància cansada de les guerres internes de l’agrupació local. No descobriré res si dic que tots els partits polítics compten amb una sèrie de satèl·lits que es mouen fora de l’òrbita estrictament partidista. Tots en tenen. Tant se val que es tracte d’una agrupació de clavarieses o de fallers alternatius, o d’un moviment en defensa de… Cap problema, tota pedra fa paret, i la societat les necessita, encara que els partits les instrumentalitzen. Alacant, Alacant pot ser més.
