El robot aspirador de casa té nom de personatge de La Guerra de les Galàxies. La nostra no és una llar excessivament domòtica. Les persianes s’apugen manualment i els llums s’encenen amb claueta. El robot de cuina, heretat, amenaça d’enfilar prompte el camí de l’Ecoparc. Això sí, alguns dels electrodomèstics canten melodies espurnejants i tenen pantalles lluminoses, com si foren un aparell inventat per Industrial Light & Magic.
El món fantàstic que va crear George Lucas bevia de moltes fonts per a crear uns relats espaterrants, però poc originals. De fet, diria que la gràcia està en l’art combinatòria o en l’efecte coctelera que aconsegueix ajuntant referents de l’àmbit del còmic, de la ciència-ficció, de certa visió messiànica mig oriental mig americana i de l’esperit aventurer que va des de l’Odissea a les pel·lícules de John Ford i Akira Kurosawa. Com que hi ha làsers i naus espacials se sol considerar aquest univers paral·lel o anterior i molt molt llunyà com de ciència-ficció, però en realitat és pura fantasia, tal com ho pot ser El senyor dels anells o Un mag de Terramar. L’obertura amb fórmula rondallística n’és la prova més evident.
En l’art combinatòria —ara m’ha agradat l’etiqueta lul·liana— es basa també la intel·ligència artificial per a crear textos. M’ho explica el poeta Pau i au i em resulta tan fascinant com un viatge a la velocitat de la llum. S’introdueixen unes dades en un programa i aquest genera un text amb la informació que li hem donat. Qui és l’autor, doncs, l’humà o la màquina? No faig consideracions morals quan Pau m’ho conta, però se’m queda el neguit incrustat. En tornar-ho a pensar, evoque els temps àgrafs en què el poeta era alhora productor i receptacle, creador i conservador de l’obra. Amb la tinta, vam externalitzar la memòria. Amb la intel·ligència artificial, es podrien, o s’està fent ja, externalitzar les sinapsis (de segur que la metàfora no és exacta, però espere que s’entenga).
Un dels interrogants de la ciència-ficció és què passaria si la intel·ligència artificial fora capaç de crear per sí sola i de tindre sentiments. En «L’home bicentenari» (traducció de Mar Aranda, a Bromera), Isaac Asimov explica la història d’Andrew, un robot que aconsegueix, a base d’actualitzacions (com en diem ara) i altres operacions més arriscades, convertir-se quasi en un ésser humà, i el que és més important, ser considerat com a tal. El robot d’aquest conte es diu NDR, però esdevé ràpidament Andrew, en el primer gest humanitzador de la xiqueta de la casa on serveix. Ja en el segon capítol expressa la capacitat de sentir alguna cosa pareguda al plaer. Ben prompte demostra que és capaç de crear i d’aprendre pel seu compte (sense que li ho ordene un humà) i es converteix en un artista fuster. Amb el pas dels anys, escriurà un llibre i es convertirà en un científic reputat. El coneixement i la creativitat el porten al desig de ser lliure i, també, mortal.
L’avantatge que tenen alguns dels robots d’Asimov, com ara Andrew, però també Eto Demerzel, Primer Ministre de l’Emperador Cleon a la saga de la Fundació, és el temps. Els robots duren generacions d’humans i això és el que permet a Andrew viure prou com per esdevenir pràcticament un home. Després d’aconseguir ser lliure, i de demostrar-se, com el Llenyataire de Llauna, que pot tindre sentiments, i que pot ser valent i assumir riscos, com el Lleó Gallina, Andrew anhela un cervell cel·lular, com l’Espantaocells. El cervell positrònic el fa immortal, és a dir, no-humà.
Per contra, els replicants de Blade runner tenen data de caducitat. Són víctimes de l’obsolescència programada, com l’aspirador, el robot de cuina o el mòbil que no carrega (en «L’home bicentenari», la proesa d’Andrew provoca que la resta de robots siguen programats per a durar només vint-i-cinc anys). Els Nexus 6 tenen la vida limitada a quatre anys, precisament, per a evitar que desenvolupen la capacitat de tindre sentiments, tot i que se’ls han implantat uns records que els fan oblidar que són éssers artificials. La coneguda elegia improvisada per Rutger Hauer condensa una profunda humanitat. Com en el conte d’Asimov, en el film, els androides ens semblen més humans que les persones.
Malgrat les llibertats que es pren la pel·lícula de Ridley Scott, el títol de la novel·la (¿Els androides somien amb xais elèctrics?, en la traducció de Manuel de Seabra)apunta cap al mateix lloc. En el primer capítol del relat escrit per Philip K. Dick, Rick Deckard i la seua dona discuteixen sobre els estats d’ànim que tenen previstos durant la setmana. En el món postapocalíptic que es troba el lector, els éssers humans no són capaços de sentir-se feliços o tristos de manera espontània, sinó que necessiten l’ajuda d’un artefacte, «l’orgue d’humor Penfield», per programar, per exemple, una depressió. Tanmateix, és l’empatia el que els distingeix dels androides més intel·ligents. Una empatia que es concreta en les emocions que desperta el patiment dels animals en un món en què quasi totes les espècies ja s’han extingit. Precisament això és el que mesura el test Voigt-Kampff que Deckard ha de fer passar als Nexus 6: «L’empatia, evidentment, existia només dins la comunitat humana, mentre que la intel·ligència en certa manera es podia trobar en totes les espècies, fins i tot les aranyes». O això és el que sembla que vol creure el protagonista, un caçador de recompenses que té la missió de «retirar» de la circulació sis androides esgarriats, si més no, al principi de la novel·la. Per molt que les màquines tinguen aparença completament humana, Deckard no veu que això siga cap assassinat, però la seua dona, des del primer capítol, ja li deixa clar que «retirar» un androide és matar-lo.
Els lectors, de fet, assistim a la por dels Nexus 6 de morir, menys en el llibre que en la pel·lícula, si voleu, tal com els lectors del conte d’Asimov empatitzem amb el robot humanitzat. Amb la música de Vangelis de fons, l’escena final ens commou, perquè els sentiments que expressa poèticament Rutger Hauer davant l’impassible Harrison Ford ens fan dubtar de qui és el robot i qui l’home. En el conte d’Asimov, per la seua banda, Andrew no és un mer suport a la creativitat humana. Com a robot lliure, no necessita que ningú li introduïsca dades per a escriure el seu llibre. Ell té les idees i les desenvolupa a base d’estudi i treball. De fet, el seu editor es frega les mans pensant en l’operació editorial: «Crec que espera vendre molts exemplars perquè està escrit per un robot, i això li agrada.», diu Andrew al net del seu primer propietari.
Encara que tinga un nom, no pareix que el meu robot de neteja puga aspirar a crear tot sol un llibre, ni tampoc la IA de què em parla Pau i au. Ara bé, ¿els humans ens podem considerar autors dels textos que només concebem, però que redacta l’art combinatòria de les màquines?
