Estar encara viu quan alguna cosa s’esdevé, Erleben
Viure [alguna cosa], das Erleben
Les vivències dels dies més primerencs, die Erlebnissse früherer Tage
Wilhelm Dilthey
1
Són els anys que no vaig ser els que compten, ho va saber el dia que va rebre aquell missatge estrany, estrany pel canal, i colpidor, colpidor pel contingut, d’un referent força dissolt en el temps, sobretot en el seu, que havia quedat glaçat en relació a aquell temps, en la memòria gratificant de no haver de recórrer-lo altre cop, per bé que els espais que li eren adjunts, com en una cartografia de la representació del record, com en un retrat, únicament remetien als models que el cervell era capaç de mostrar, i era en aqueix ser mineral que allò havia sobreviscut, una part dedicada a repetir idèntics els paisatges que el portador d’aquell missatge, segurament, havia vist mudar de marc, des del cel i la mar, fins els atents servidors de les terrasses, abans obertes a l’univers, i ara, qui sap, si a alguna visió urbana de nouvinguts al lloc, fou el temps que no vaig ésser el que compta, es repetia insistentment, tant com t’he estimat, solament tinc present el dolor i la indignitat en què em vares abandonar, ho vaig viure en directe, i sempre l’hi duré, al cor, confinada, força habilitada, perfecta, hi tornes a estar disponible, i ara, hi ets, sorpresa, no estic molesta però no estic còmoda, si vols dir-me alguna cosa, seguiré escrivint, em demane on durà, vaig fent, xino-xano, crec que sóc bon gestor del que tinc, les meues carències i excessos, altra cosa és la gestió de les decisions e indecisions, però no deixe que un patrimoni influencie l’altre, diversificació, la paraula de moda, eres capaç de diversificar la vida, és complicat ser-ne conscient dels dèficits, a mi em provoca un ‘xute’ de vida, els compartiries tu amb mi? no crec, un verb que serveix per a dir just el contrari missions impossibles, sí m’entretenen, és prou fan i les hem vist junts, en veiem moltes junts, com el llenguatge pot transformar les percepcions, un món magistral, em sent galàctic, avui faig anys, m’he fet més gran, però dura unes hores, no és greu, t’hauré d’escriure a través d’aqueixos jocs de taula per als esperits, només tens dos seguidors, no m’agrada, és com una obligació, assetjada, seria patètic, el món on vivim d’això en sap molt, no té connotació negativa, et perdone, es repetia, com en una salmòdia inoïble es diria a si mateix algú que ha confós que el temps passa amb una mena d’èxtasi temporal que el duu a confondre la fletxa de la successió amb una permanència de segments intercanviable, però tots ocupant al mateix temps el fragment de la línia del temps, per això quan va rebre aquell missatge no va saber a quina causa, origen, intenció, objectiu, atribuir-ho, era com una nota interestel·lar que s’havia perdut entre les mans d’uns alienígenes i que ara en forma de senyal, però quina senyal, i a qui anava adreçada, pots parlar, il·lumina el món, una corrua de processionària, tòxic del tot, necessitava tenir notícies teves, molta febre i mal de gola, tot es telefònic, eres complexa, i privativa, costa tant arribar-hi, cap cosa ‘decisiva’, cap al final, més tranquil·la, gran lletra, estic de ressaca, la fi de la fam, sempre trobaríem el remei, diversificació, toquem guitarra, amb temps, tornar volia dir tornar a tu, a allò que de tu volgueres compartir, és així de senzill, massa birra, ja no sóc aquella, o si, de vegades no em reconec, digues on i quan, el mateix somriure, destruïda, avui ha mort Pau Riba, com m’agradaria viatjar amb tu, no, no sóc gens dolenta, preferiria que no vingueres, la promesa de veure’t em pot, el record del teu somriure és tan potent, el desig imprès dels altres als seus ulls, t’agrada, allò que hom té per si mateix, allò que l’acompanya en la soledat sense que ningú li ho puga donar o llevar, això és molt més important que tot el que posseeix o el que és als ulls dels altres, ni un gra…vulvars, no té cap sentit, sóc a casa, el que compta és el temps que no he estat, sempre ho he sabut, ho he experimentat en la forma oculta de la pretensió dels altres de fer de jo una formació en construcció perpètua, finalista, que es congelés en el quadre sense parets que és la vida, però a mi sempre m’ha atret molt més la ficció del cub i així poder-me’n sortir per onsevulla quan volgués, al marge de continuïtats que avorreixo, com el cap dels caps de torn desactivats, i fer de la meua vida una mena de creació de fang, l’ésser de la qual no fos un relat, sinó una esfera que respira i que continga tots el temps possibles en un de sol, carícia del se, identitat no sobre si sinó sobre la repetició, la representació inacabable en què m’he convertit, precisament per no ésser allà, i, en canvi, tampoc ésser enlloc, ho he sabut des de sempre, l’única manera del ser era la no presència, si més no d’aquella que era susceptible de ser tornada en permanent, un exili de la tribu conscient que la tribu ja era això, exili de si en la vivència indestructible que és la tradició, justa la paraula que, sempre ho he tingut clar, m’asseguraria un no lloc a perpetuïtat sens mots a compartir ni mirades de complicitat, el temps que compta és el temps que no hi ets.
