No hi ha dubte: la vida és un misteri, i és justament esta condició misteriosa el que li conferix tot el seu encant, tota la seua màgia. No obstant això, tant les religions dogmàtiques com la ciència estreta imperant s’han esforçat per voler explicar-ho tot mitjançant l’enunciació de veritats indiscutibles: unes, les de les religions, recolzades en revelacions incontestables defensades per jerarquies, normes i catecismes varis; unes altres, les cientifistes, recolzades en la presumpta neutralitat, objectivitat i imparcialitat d’uns «fets» consagrats per tota una bateria de metodologies, tècniques, hipòtesis, teories i «lleis» d’asèptica condició. Més, malgrat tot això, el misteri subsistix, perquè la vida està feta d’ell i este sempre es desborda, alié a teologies castradores i a cientismes obtusos.
No ha d’estranyar, doncs, que la humanitat se senta tremendament atreta per tota mena d’històries que li parlen de misteris per resoldre, d’enigmes que captiven la nostra atenció i disparen la nostra imaginació, suscitant cada vegada les mateixes clàssiques preguntes: per què succeïx això?, com és possible?, quines són les causes?, com és el seu propòsit?, què hi ha més enllà? Preguntes admirables que se situen, cal tornar-ho a subratllar, en la base tant de la creença religiosa com de la indagació científica. Però massa sovint les preguntes sobre el transcendent solen ser ofegades per les sospitoses certituds dels llibres canònics, i d’una manera inquietantment paral·lela, les qüestions de la ciència, emanades del misteri mateix, acaben desproveïdes de tota numinositat en ser despietadament triturades sota la supèrbia i presumptuosa màquina del mecanicisme materialista, amb la seua obsessiva propensió al reduccionisme més extrem, a l’ensuperbiment tècnic més sense encant, al pragmatisme mercantil més àrid. Inútil vanitat, perquè quan es creu que tot és explicable, que ja no hi ha més misteri, este torna a reaparèixer en forma de forats negres, energia fosca, camps mòrfics o fenòmens psicofísics de difícil comprensió, o desafia les esglésies establides amb experiències inefables i sublims que desarboren tot dogma i tota autoritat. El misteri sempre roman.
Fixem-nos en la indústria cultural, i com el que ven la fa prosperar: una interminable oferta de misteri, més o menys manufacturat, del qual una població cada vegada més occidentalitzada es troba ansiosa, afectada com està per una secularització i una postmodernitat que tot ho dissol i volatilitza. L’anèmia del sagrat, la fam del desconegut, la nostàlgia del misteri ixen a la llum, i evoquen eixes inenarrables sensacions que acompanyen a la infància, o els moments més especials de la nostra existència, les indescriptibles sensacions d’enlluernament, d’estupefacció, d’intern pessigolleig de l’ànima, que novament podem tornar a experimentar amb les novel·les negres, les trames històriques, les sèries d’intriga, el cinema fantàstic, o simplement amb la poesia, la música, la participació en una festa o la cerca espiritual. Per no parlar de les activitats d’aventura, des del muntanyisme fins al turisme de l’experiència, o les incursions més o menys inconscients en el món de les drogues o les temptacions de la nit. Sempre darrere d’eixe misteri fascinant que ens seduïx, i que per poc que ens fixem brolla sense parar, com un torrent, de les entranyes de la realitat, i ens atrau amb els seus reclams incessants, ens espenta a descobrir que no està tot descobert i ens mostra que sempre hi ha una frontera a creuar, un abisme en el qual submergir-se, una dimensió per explorar.
Per molt que ens sermonegen els clergues infal·libles, per molt que ens adoctrinen els científics envanits, per molt que ens atordisquen els filòsofs de la desesperança o per molt que ens defrauden els cínics mercaders de qualsevol cosa, el misteri subsistix i es renova, i això ens mou, i ens commou, i només deixa de fer-ho quan ens quedem sense curiositat, sense imaginació, sense fantasia, que és com fossilitzar-se en vida, i és just ací, a partir d’esta amarga constatació, quan comença un altre misteri, que necessàriament haurem de desentranyar si és que ens importa de veritat sentir-nos vius: el de com hem sigut capaços d’arribar a viure sense màgia, sense transcendència.
