Un policia infiltrat i una finestra a Benimaclet

Esta setmana dos notícies m’han colpit especialment. Començàvem sabent que la policia havia infiltrat un agent en els moviments socials de Benimaclet i l’acabem amb un esdeveniment organitzat pel Terra en record de Guillem Agulló que ha hagut de ser suspés quan un veí els ha llançat un líquid corrosiu des d’una finestra i ha provocat fins a quaranta ferits. Sembla que tot el món té clar qui ha sigut, policia inclosa, però que en no haver testimonis directes -en efecte, qui es dedica a mirar els balcons mentre participa en l’esdeveniment, com assenyala Raül Nuevo en Eldiario.es- l’assumpte tindrà molt poc recorregut. Quan no és una cosa és una altra. La persecució de les agressions d’ultradreta sempre té molt poc recorregut.

Una altra vegada, a Benimaclet, a València, com el 12 d’octubre de 2020, com el 9 d’octubre de 2017, com en tants 9 d’Octubre, va quedar molt clar qui és l’agressor i qui és la víctima. Per això és tan sagnant el tema de les infiltracions. Tindrà la policia infiltrats en Espanya 2000? L’acudit es conta a soles, si pensem que literalment la policia condecora el líder d’Espanya 2000 com va passar a Paterna en octubre de 2022.

M’agradaria molt saber quin va ser el procés que va conduir al fet que algú de la policia decidira fer la inversió de dedicar un agent íntegrament a infiltrar-se en moviments que bàsicament el que tracten és de lluitar contra la especulació immobiliària i per un barri habitable. Què pensaven trobar? O pensaven fer el possible per trobar alguna cosa? Això és un clàssic. Que siga l’infiltrat qui organitze el fet pel qual seran detinguts -i criminalitzats- en el futur. Quin era l’objectiu? I per què?

Si u pensa que aquesta infiltració es va produir íntegrament sota l’autoproclamat govern més social de la història, la veritat és que les conclusions no poden ser més amargues i decebedores. Això és el que combat Grande Marlaska, qualsevol intent de contestació social des de l’esquerra? Ahí està el seu temor, ahí percep l’amenaça. I Podemos, tan suposadament arrelat en els moviments socials, què pot dir sobre el tema?

Es passen la vida agitant el fantasma de la ultradreta. I la veritat és que per als seus ministres d’Interior, per als seus delegats i delegades del govern, l’enemic no sembla ser la ultradreta violenta, sinó els moviments socials d’esquerres i de base. Hi ha molts gestos que van en eixa direcció. I que no s’enganyen. El creixement de la ultradreta no es produirà perquè de sobte la gent es faça fatxa, sinó per la desmobilització de l’esquerra. I realment cada dia que passa es veuen més boirosos els motius per votar l’esquerra que, per acció o omissió, envia els policies a espiar-te a ta casa si goses oposar-te a un lucratiu projecte immobiliari.

També és de veres que estos fets ens tornen a demostrar la necessitat cada vegada més urgent d’una societat civil organitzada i crítica. Si les agressions impunes de la ultradreta, si les accions coercitives de l’estat troben una societat tan cansada, tan decebuda, tan escèptica, que només pot oposar indiferència i una mena de fatalisme individualista, realment no hi haurà res a fer. És terrible que el veí que llança àcid a gent pacífica a Benimaclet senta que té l’estat al seu favor, però les infiltracions i altres detalls ens poden fer pensar que en això té raó. El que no pot ser -i de tots i totes depén que no siga- és que senta que té també la societat a favor seu. Que la nostra indiferència no ens faça còmplices. Que la gent del Terra i de Benimaclet no estiguen a soles. Que la resposta siga cívica, siga proporcionada, però que siga ferma i, sobretot, que siga, que es note que estem dècades cantant catàrticament allò de «cap agressió sense resposta».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.