O això sembla. I és que «fer passar gat per llebre» ha estat una pràctica habitual dels «de dalt», per tal d’amagar les seues vergonyes i d’aconseguir els seus propòsits poc presentables. Ara, però, s’ha generalitzat fins a extrems perillosos, confonent la ciutadania i deixant perplexos als més avisats.
Vegeu si no, el «gir» d’en Sánchez en abonar l’ocupació il·legal i qüestionada per l’ONU del Sàhara, per part del Marroc i «apuntar-se» -Sánchez- a la imposició de l’«autonomia» (!?) per als sahrauís, com a única (!) opció «viable». Tot mirant de congraciar-se amb la monarquia i el govern titella d’aquella autarquia, per tal que no ens envien bandades d’immigrants cap a Melilla o Ceuta o ens deixen seguir pescant als bancs del Marroc a un preu assumible. Com no podia ser d’una altra manera i passats els primers moments d’«agraïment» de part dels marroquís, les onades immigratòries no paren, els bancs pesquers segueixen en qüestió i el viatge d’en Sánchez i mig govern -socialista, que no d’Unidas/Podemos- tampoc ha estat un èxit precisament. Mentrestant, al Parlament Europeu hem hagut de fer un trist paper, en votar a favor del Marroc (!), en la condemna de la UE contra la vulneració dels drets humans d’aquell règim, que empresona periodistes crítics, sense més. Quedarà sense resposta ciutadana -ni que siga electoral- una tal claudicació?
Altrament, i sense moure’ns de casa, assistim perplexos a com les grans fortunes, gràcies al «patriotisme» de les quals -segons el PP-, l’economia espanyola té solidesa, s’han afanyat a «maniobrar» enfront de les mesures del govern, per fer-los contribuir a la hisenda pública, d’acord amb el volum dels seus capitals. I ho han fet amb preteses donacions familiars, canvis de titularitat i temptejos de portar la residència fiscal a un altre país, i així burlar la mesura. Què us sembla? Fins a quan el conte del «patriotisme» d’alguns, que descaradament tenen en els seus diners la seua «pàtria»?
I si en faltava alguna en la hipocresia descarada d’alguns, hem hagut d’assistir a l’oposició de l’«stablishment» polític local de Barcelona a la suspensió temporal -declarada per l’alcaldessa Ada Colau-, de relacions amb el govern israelià, per les contínues violacions dels drets humans -assassinats purs i durs de la població palestina- i l’apartheid als territoris il·legalment ocupats per Israel, des de fa tres quarts de segle. De res sembla que val -per a l’«stablishment» polític local de Barcelona- el clam popular i la pressió de nombroses associacions i col·lectius de la ciutat, en favor dels drets humans de la població civil palestina, menystinguts pel govern ultra israelià. I encara el candidat de la dreta catalana de Pujol, Trias, s’ha apressat a avisar que si guanyen ells, en reprendran les relacions. No cal dir que un tal posicionament ha estat rebut amb complaença pels afins al govern de Tel Aviv, que s’havien apressat a lamentar la decisió de l’alcaldessa, amb paraules amablement hipòcrites i meridianament contradictòries amb l’agressió diària a la població palestina i els assassinats comesos per l’exèrcit jueu ocupant. Abans calia haver pres una tal decisió i tant de bo altres institucions i governs adopten mesures contundents envers els fautors del genocidi contra els legítims habitants de la Palestina ocupada, davant la mirada perplexa de la població mundial i la complicitat de l’ONU, enfront del nou holocaust del poble palestí a mans d’Israel.
I què dir del posicionament de la GB envers l’«affaire» d’Ucraïna? Resulta que, haver-se «desentès» –«Brèxit» en diuen- de la UE, no ha suposat desentendre’s, també, del negoci armamentístic, que ha suposat la guerra provocada per l’OTAN d’en Biden en aquella república exsoviètica i la resposta -esperada- d’en Putin. Efectivament, aquests dies hem hagut de «contemplar» a l’encara no coronat Carles III, rebre oficialment -i cordialment- Zelenski, amb la promesa de fer-li arribar -no sabem si a bon preu- armament de fabricació britànica. Més cortines de fum -més manipulació (des)informativa- envers el lucratiu «negoci» de la fabricació d’armament, encapçalat pels EUA i amb el seguidisme europeu -i el govern d’Espanya posat fins al coll-, que està donant-li «ales» a l’impresentable de Putin i netejant la seua imatge a Rússia, on de «dictador» ha passat a ser «heroi», gràcies a la política maldestra de la UE, que està convertint el d’Ucraïna, en un dels episodis més lamentables i tristos des de la guerra dels Balcans. Fins a quan una tal descarada manipulació?
Encara com Zapatero dona testimoni de la seua bonhomia, palesa sempre i revestida, ara, de «candidesa» enfront de les invectives de Rajoy i la seua tropa i d’humor intel·ligent en «receptar» poesia contra insults i citar expressament Gloria Fuertes, que algun pretès escriptor de prestigi -el nom del qual ara no fa al cas- es permeté ridiculitzar -maldestrament i sense èxit, clar-.
