Durant anys i panys el solar que hi havia al costat de l’Estació de metro d’Arc de Triomf, en ple centre de Barcelona, ha estat un descampat infecte que va tenir els veïns amb el cor en un puny. Tot plegat, temien que acabés aixecant-se un hotel paret amb paret amb els seus habitatges amb habitacions amb vistes als seues retretes.
El 2015, però, l’alcaldessa Colau va aturar la concessió de llicències turístiques i la idea de l’hotel va decaure. Però els inversors la saben llarga. En plena COVID Hotusa es va vendre el solar a l’empresa d’inversió immobiliària Conren Tramway que s’ha gastat 50 milions d’euros en un edifici amb 108 pisos d’una i dues habitacions, decorats iguals i destinats a lloguer de luxe.
Segons la llei es tracta de pisos de temporada o de mitja estada. Tot és legal, doncs. Tot està en ordre. Un pis d’una habitació d’aquest nou bloc ix per 2.300 euros i un de dues per 3.200. No està gens malament.
La cobdícia dels fons voltor no té límits. El proper mes de març l’alcaldessa de la ciutat i dos regidors hauran de declarar en un jutjat acusats per Vauras Investments de diversos delictes després que el consistori intentés evitar legalment el mobbing d’aquesta empresa als veïns d’un edifici de Poble Sec adquirit per a reformar i posar en el mercat habitatges de lloguer de luxe.
No hi ha mans. La llei és un colador i qualsevol reforma ensopega amb l’alta judicatura defensora acèrrima de les raons del poder, neurotitzada pel suposat adveniment del comunisme al solar patri. Judicatura, cal dir, de sous milionaris, de segones i terceres residències i de privilegis medievals.
Tant se val. A Barcelona és complicat trobar una merda de pis buit per a llogar per dessota els 900 euros. Quan n’apareix un, cal passar el càsting i competir descarnadament amb els que tenen més recursos. A Barcelona, a València, a Palma, a Massalfassar i a Benicull.
Fa res el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJ), el Sindicat de Llogateres i l’Observatori DESC van obrir una web on detallen les dificultats de trobar habitatge de lloguer per als joves. Haver-ne n’hi ha, però estan buits, en mans dels gras tenidors que esperen el moment oportú per a treure’ls al mercat i fer negoci. El de l’habitatge no és però només un problema per als joves. Ho és també per a les famílies, per a la gent gran, per a la gent que viu sola… per a tothom.
L’Estat espanyol, asseguren aquestes entitats, continua a la cua d’Europa en habitatge social. En el que no es queda enrere és en desvergonyiment. La SAREB, un invent de l’administració Rajoy per a menjar-se els pisos dels bancs i caixes rescats amb diners públics, en compte de posar els habitatges a disposició dels súbdits de la corona el que fa és desnonar a destall i vendre les despulles als fons voltor com Blackstone o Hipoges. Una jugada que Manuel Gabarre, autor de Tocar Fondo. La mano invisible detrás de la subida del alquiler (Traficantes de sueños, 2019), titlla sense embuts d’estafa immobiliària. Una estafa que va començar en 2012 ordida pel ministríssim del PP, Luis de Guindos.
El cas és que entre unes coses i altres això de la SAREB cada dia s’assembla més a la cova d’Ali Babà. Fa pocs dies el número dos del banc dolent, Àlvaro Real, va fitxar per Anticipa/Aliseda la gestora immobiliària del fons voltor Blackstone amb 30.000 propietats a tot Espanya. Real no és l’únic espavilat d’aquest tinglado. A l’estiu, l’expresident de SAREB, Jaime Echegoyen, fa fitxar per la immobiliària Haya Real State una de les grans beneficiades pel banc. Ni un pam de net.
Així les coses i davant la manifesta passivitat de la població i de la inutilitat de l’administració espanyola quan no de la complicitat descarada amb els especuladors, una catarsi capaç d’obrir-nos els ulls, propose que pugen encara més els preus. Per exemple, 1.000 euros per metre quadrat sense distinció de barri, ciutat o qualitat de l’habitatge. Que els contractes de lloguer siguen només de tres mesos. Que el propietari puga expulsar els seus inquilins sense donar cap explicació. Que per a llogar es necessiten mitja dotzena d’avaladors que superen quatre vegades el preu del lloguer. Que els no propietaris paguen un impost per la seua condició de desgraciats. I ja que estem, que el salari mínim interprofessional baixe als 150 euros i que el dret a l’atur no passe dels dos mesos. A veure si així, per fi, d’una puta vegada rebenta tot.
