El passat 28 de gener, Tomàs Escuder va publicar un article en aquest diari amb el títol Escriure a La Veu que a mi, personalment, m’ha fet pensar molt sobre cap a on volem anar els valencians com a poble. És evident que una cosa és el que volem i una altra és el que podrem, com també és evident que no tots volem el mateix i no tots tenim les mateixes aspiracions.
Els que encara creiem en el nostre país tenim clar que hem d’avançar sense por i sense pausa en tots els àmbits possibles. En definitiva, hem d’aconseguir ser més sobirans i poder prendre les nostres decisions sense que ningú de fora decidisca què és el que ens convé i què no. Si hi ha alguna cosa que ens manca als valencians és poder de decisió. L’últim exemple d’açò ha sigut la negativa de les forces polítiques espanyoles d’incloure el dret civil valencià a la futura reforma constitucional de l’estat espanyol. Però hi ha més coses com el corredor mediterrani, la MAT, la Magda, les rodalies ferroviàries, infrafinançament i moltes més que de segur al lector li vindran al cap on nosaltres ni podem opinar. I ja no entrem en la discriminació lingüística que estem patint els valencians des de fa segles i que els tribunals de «justicia», en molts casos, emparen amb sentències que freguen la indecència.
La majoria de vegades, la premsa, que al País Valencià es troba pràcticament tota en mans de grups mediàtics amb seu a Madrid, ni tan sols ha fet una mínima referència a aquests problemes que patim els valencians i les valencianes i si alguna vegada ha informat d’açò, ha sigut per omplir l’expedient i perquè no els quedava més remei que fer-ho. On sí que han entrat alguns mitjans a dir la seua ha sigut en el tema lingüístic i quasi sempre per a atacar qualsevol intent de normalització lingüística de la nostra llengua al País Valencià, als nostres escriptors i a les entitats que treballen per la llengua al nostre territori. Això sí, sempre presumint que eixos mitjans sempre estan al costat dels interessos dels valencians però, quins interessos? Quins valencians? No fa falta que diga noms perquè tots sabem quins són i quin és el seu objectiu.
Tornant a l’article de Tomàs Escuder, ens parla de la importància que té el fet de tindre un diari com La Veu del País Valencià per a un poble sense estat a un territori com el nostre. Ja sabeu que molts temes o és La Veu que informa d’ells o no ho fa ningú. Ens recorda que la tasca és ingent i que té molt de mèrit el treball de tot l’equip de La Veu i dels seus col·laboradors i llança una pedreta: «…fer algun tipus de publicació en format paper? Estaríem disposats a posar l’espatlla alguns de nosaltres?»
Jo ara faig la mateixa pregunta a qui ha arribat llegint fins ací. Ens atrevim? A que no hi ha c… per a fer-ho? Sí? Doncs endavant! Agermanem-nos a La Veu i creem els nostres mitjans de comunicació propis. Com té qualsevol país normal. Fem de La Veu el diari que parle de nosaltres sense passar pel filtre que imposa Madrid i amb capacitat d’influir als nostres polítics (com intenten fer tots els altres mitjans) i que cree opinió basada amb els vertaders interessos dels valencians. Un diari per als valencians i, per què no? En paper també tal com han fet els valents de Nos diario a Galícia. Però per aconseguir-ho necessitem molts més agermanats. I per això faig una crida a la gent que diu que està pel país que faça un pas endavant i aposte per tindre uns mitjans propis i en la nostra llengua. Perquè després del diari, poden vindre més coses (ràdio, revistes…) amb la col·laboració i l’espenta de tots. A més, fer-se agermanat té beneficis fiscals. Per això, no hi ha excuses que valguen. Fem-ho!!
