M’entretinc llegint la premsa i pense que mai no he sigut persona d’un sol diari. Com a mínim de tres o quatre. Sempre he fet cas de Sant Agustí: «Temeu l’home d’un sol llibre», o d’un sol diari, caldria afegir, encara que crec que l’afegitó cada vegada és menys necessari. Ara, que no m’he d’alçar del llit per poder-los comprar i llegir, és més fàcil de, com a mínim, fer una ullada als titulars que porten tots. I em dic: «molta varietat de capçaleres però la mateixa ronya informativa». Tant és que siguen de la caverna o de les planures. L’única diferència que trobe és quan els diaris canvien d’idioma. Si canvien d’idioma, canvien la mirada, la perspectiva i, si són en català com aquest en què escric, parlen molt més de les nostres coses. La «política» —una política molt concreta, en minúscula—, però, és la que regna en totes les portades. Comprove que encara manen les notícies o opinions sobre la llei del només sí és si, que ha ocupat moltes pàgines en tots els diaris de l’Estat.
I veig com les estratègies informatives, els relats que volen forçar els partits, parteixen del fet de creure que el personal és fava. I ací tenim una pregunta important, que caldria que algun sabut me la contestara: el personal és fava de veritat? Si els polítics no pensaren que el personal és ximple, ¿com els del PP voldrien vendre la burra que són els grans defensors dels drets de les dones contra els agressors sexuals? I anomene aquesta llei perquè és el gran tema d’aquests dies. Amb la tramitació d’aquesta llei, segons Enric Juliana, el govern s’ha disparat un tir al peu: «se l’han disparat ells mateixos, sense intervenció externa. El Govern d’Espanya està quedant presoner per les conseqüències adverses de la denominada llei de “només sí és sí”, oficialment titulada llei de garantia integral de la llibertat sexual». A banda que el govern s’ha disparat ell mateix un tir al peu, els mitjans de comunicació no han parlat d’altra cosa en tota la setmana. Jo diria que, fins i tot, més que del terratrèmol a Síria, a Turquia i al Kurdistan. I no seré jo qui escriga sobre aquesta llei que s’ha volgut més polèmica del que sembla que realment és. No parle de la llei perquè no entenc dels tecnicismes que diuen alguns que planteja, però, sobretot, perquè estic convençut de la bona voluntat de la ministra i dels interessos evidents que té en contra el seu partit, que no tenen res a veure amb la llei. Interessos que, si sabem llegir, els mitjans de comunicació ens deixen entreveure de manera molt clara. Interessos d’aquells que volen acabar amb l’únic partit espanyol que s’ha atrevit a denunciar i desafiar el fonaments del Règim del 78. I dels que volen erosionar un govern que consideren il·legítim… Però, també d’algun socialista llest i no tan llest que vol desmarcar-se i mostrar perfil propi de cara a la seua promoció electoral en les autonòmiques. I no oblidem Pedro Sánchez que sembla que en aquest tema encara no té clar què vol. Acostumat a agenollar-se davant Albert Rivera malgrat les carabasses que li va donar, encara deu pensar que hi ha un centre on agafar-se o, si no, convertir-se ell mateix en el centre. Hauria de fer el que no ha tingut més remei que fer: seguir navegant per on bufa el vent i deixar-se de dubtes que l’enemic el té ben a prop i… Mentre escric, m’entra al mòbil una nova notícia: «El Suprem reinterpreta a l’Executiu: les cinc conseqüències». «El tribunal que presideix Marchena ha revisat les condemnes dels qui van veure indultada la seua pena de presó…» Evidentment, són conseqüències encara del procés. El PSOE no s’atrevirà a qüestionar la justícia com va fer Podem en la llei del només sí és sí, però les seues decisions polítiques segueixen —seguiran— sent corregides. Ja tenen més municions els del PP i els de Vox perquè puguen usar-la en la seua estratègia informativa de cara a les eleccions que ja venen.
