Un alumne –Pau- em pregunta què és per a mi ser valencià. Diu que la seua falla («Ja estem tots») ho està proposant a diferents persones per fer-ne una publicació. Em sembla molt bé però, tot seguit, li explique que és una pregunta que no té una resposta fàcil. Qui trobe una resposta ràpida i fàcil per a eixa pregunta estarà formulant una estupidesa –li remarque-, i jo m’he passat la vida lluitant contra les estupideses.
Com que l’alumne em mereix la màxima consideració (la seua última nota en la meua assignatura és un 10), li promet que hi pensaré. I ho faré, afegisc, de la manera que em resulta més còmode pensar: per escrit. Precisament escriure és una acreditada manera d’ordenar el pensament. Així que m’hi pose.
No sabria atribuir la qualitat de valencià a tòpics com la bandera, els límits geogràfics, la partida de naixement o el certificat d’empadronament. Tot això són factors contingents que no expliquen res. Ser valencià haurà de ser, doncs, alguna cosa relacionada amb un factor més profund, supose que un fet cultural. La llengua, en eixe punt, se m’hi apareix d’una manera diàfana i inesquivable.
Per a mi ser valencià té a vore amb l’emoció que vaig sentir la primera vegada que vaig llegir alguns versos d’Ausiàs March, fa gairebé trenta anys. No me’ls havia ensenyat ningú a l’escola –perquè llavors el valencià era una llengua perseguida- i els vaig haver d’aprendre a la universitat. Encara se’m posa la pell de gallina quan recite la primera estrofa del Poema XIII del corpus ausiasmarquià, un grapat de decasíl·labs perfectes:
Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son contínuu plant.
Eixa emoció, eixe calfred sentint com el vell poeta saforenc mastega unes paraules que em resulten alhora familiars i excepcionals, antigues i noves, ha de tindre necessàriament relació amb la meua adscripció grupal.
És obvi que per a un escriptor, la llengua és essencial. És la matèria primera amb què treballem, la fusta del fuster, la llet del formatger, el paper de l’impressor. D’ací la meua deformació professional: tota la meua vida gira entorn a la llengua (i la seua més alta manifestació estètica: la literatura). L’escric, l’explique en classe, la lligc. Fora de la llengua no sé veure quina altra valencianitat pràctica pot haver. I això em planteja un dubte: els valencians que no parlen valencià, són menys valencians? No puc respondre a això. Hi hauran de respondre els al·ludits. Però hi ha una evidència palmària que voldria fer notar: hi ha gent amb cognoms valencians que es remunten a l’època de la conquesta jaumina que no parlen la llengua dels seus avantpassats, mentre d’altres, procedents de famílies immigrants provinents d’altres països, l’aprenen de seguida i la fan seua. Ser valencià, doncs, no és una qüestió d’origen, sinó de voluntat.
El fet cert és que la meua família parla valencià, els meus amics parlen valencià, fins i tot les dones que he besat a consciència al llarg de la vida parlaven valencià (Entre parèntesis: els besos aboleixen el llenguatge momentàniament: després l’estimulen. Molt ben explicat en aquella frase de Julio Cortázar: «El que m’agrada del teu cos és el sexe. El que m’agrada del teu sexe és la boca. El que m’agrada de la teua boca és la llengua. El que m’agrada de la teua llengua és la paraula»…)
No tinc res contra la gent que parla altres idiomes –faltaria més! Personalment, tots els idiomes em semblen bonics. Cadascú té la seua gràcia i, si alguna cosa em retrec, és no haver-ne aprés més. Però jo visc immers en la meua pròpia llengua. És el meu líquid amniòtic i, fora d’ell, només hi ha inseguretat i desconcert.
No sé, sincerament, si aquesta resposta servirà per als propòsits de Pau. Si a la falla no li agrada, doncs que cremen el meu text el dia de Sant Josep, i tot arreglat. Al capdavall, ser valencià no és ni millor ni pitjor que ser gallec, o francés, o escocés o peruà. Simplement tenim una manera d’observar el món, de viure-hi, privativa i instransferible. I la llengua és el catalitzador de tot això. Tenim dret a ser com som i a habitar la minúscula parcel·la de la vida i de la Història que ens ha estat assignada. Per a callar —definitivament— sempre estarem a temps…
