La històrica revista L’Avenç –una capçalera que ha marcat la diferència per la seua continuïtat, qualitat cultural i un punt fins i tot glamurós– ens diu adeu. Ho feia públic fa uns dies l’historiador Josep M. Muñoz i director de L’Avenç al llarg dels últims vint-i-tres anys, després d’un temps d’haver estat mesurant totes les forces possibles. Anunciar el tancament d’una publicació, podeu imaginar, és un tràngol, una decisió «traumàtica» que costa molt de prendre, sobretot si són les circumstàncies d’estretors econòmiques, lligades a la falta de lectors i de suport públic, allò que du a plegar.
Aquesta notícia, funesta notícia, és, en gran part, un punt d’inflexió, un toc d’alarma que posa en evidència les nostres febleses com a societat: «voldria que la mala notícia -ha dit Muñoz- servís per generar una reflexió sobre els instruments o les eines culturals de les quals disposa aquest país i de les quals no es pot permetre el luxe de prescindir».
Efectivament, les revistes culturals són eines culturals, de pensament, de reflexió, de construcció i de connexió per a una societat, un territori i uns lectors. Són, en certa mesura, termòmetre de la salut cultural, el dinamisme i el sentit crític d’una societat, i L’Avenç és –em costa parlar en passat– una eina d’aquesta mena, molt necessària. Lluís Muntada ho ha deixat clar en dir que L’Avenç ha aportat «allò que l’intel·lectual més emblemàtic de la nostra època, Google, no pot oferir: jerarquitzar la informació, lluitar contra la mercadotècnica culturalista i filtrar. Connectar, sumar més visions al programa cultural».
Publicacions com ara L’Avenç –amb quaranta-sis anys d’aparició pràcticament ininterrompuda, una total continuïtat des de 1977, i una nova època a partir de 1998, just quan Josep M. Muñoz n’agafà la direcció– o com L’Espill –fundada per Joan Fuster el 1979, i que va encetar una segona època el 1999– són, com ha escrit Gustau Muñoz, «revistes de cultura i pensament amb projecció molt més enllà del nostre entorn immediat, obertes a tots els vents de les idees i els corrents intel·lectuals contemporanis, sense perdre de vista on som i quina és la nostra responsabilitat social i cultural». I això no es paga amb diners, o millor dit, sí. Es paga amb els diners dels lectors que compren la revista o s’hi subscriuen, i amb una política cultural amb apostes fermes per mantenir en vida projectes consolidats i de prestigi.
En el context d’una societat amb un sistema universitari encotillat per la necessitat imperiosa i empobridora de publicar en revistes indexades, en castellà o en anglès, L’Avenç era, és i serà (almenys en les hemeroteques) una tribuna supervivent on donar veu en la nostra llengua al pensament i l’assaig, a la memòria, en el sentit més ample, a un periodisme cultural de qualitat: crítica literària seriosa, converses i entrevistes en profunditat, articles sobre cinema i música. Una revista a través de la qual vertebrar-nos com a país, com a països catalans. Una revista on hi havia ressò per als protagonistes de la cultura catalana des d’Altea (Carmelina Sánchez Cutillas) fins a Perpinyà (Joan-Lluís Lluís), posem per cas.
Sense ella, sense tribunes on escriure de manera reflexiva i crítica tot és més difícil. Amb la desaparició de L’Avenç, abocada a tancar per manca de suports, també institucionals, i de compromís cultural, es farà més difícil «pensar històricament». L’assaig, els assagistes, els crítics, necessiten d’aquestes eines, plataformes on poder expressar-se, on poder assajar el pensament amb perspectiva.
I sí, tot això ens obliga a resituar-nos, a qüestionar, de pas, la tirania d’un sistema universitari que complica molt la vida als estudiosos i investigadors, i fa difícil la investigació en la nostra llengua. Si la universitat és hostatge de les revistes indexades i les revistes culturals sòlides i prestigioses moren, on anirem a parar? Tal com escrivia Ignasi Aragay fa uns dies en el diari Ara a propòsit de la pèrdua de L’Avenç: «Com pensarem històricament a partir d’ara? D’on sortiran i on escriuran els nous Fusters, Espinàs i Rubert de Ventós? Hi ha infraestructures culturals que els propiciïn? Revistes? Instituts de pensament? Certament, ni Fuster ni Espinàs van sortir de l’acadèmia, cosa que no ens hauria de complaure. Rubert, sí. Fora bo que el món universitari pogués donar prou llibertat perquè personalitats així despleguin les ales […] Qui ens pensarà, qui ens assajarà?»
Els anglosaxons ho tenen ben clar: fundacions, institucions, beques, premis. I paradoxalment, al bressol del capitalisme les capçaleres culturals de prestigi com ara The New Yorker, The New York Review of Books, Foreign Affairs, o Vogue, entre altres, es valoren molt, i publicar en elles és un trampolí, una manera de saltar, de consolidar-se, de guanyar-se un nom, un prestigi, fins i tot dins de l’àmbit universitari. En certa manera L’Avenç també era o podia ser això. Només cal recordar que la col·laboració anual d’un autor es convertia sovint després en llibres de L’Avenç. Noms com ara Jean-Daniel Bezsonoff, Julià Guillamon, Xenia Dyakonova, Manuel Baixauli, Raül Garrigasait, Margarida Cascuberta i Simona Škrabec, entre altres, en són un exemple.
Al País Valencià, en la seua mesura, sempre millorable, L’Avenç és llegit i valorat i som alguns els col·laboradors valencians que ens hem apropat a la revista en diverses ocasions: Gustau Muñoz, Manuel Baixauli, Enric Sòria, Anna Esteve, jo mateixa, entre altres.
En el meu cas, només diré que publicar a L’Avenç les meus primeres ressenyes sobre llibres d’història quan feia els cursos de doctorat en Història Contemporània, fa ara més de vint anys, fou un motiu de satisfacció i empenta. I que tornar a publicar en L’Avenç dues dècades després, en una revista amb un altre format i un caire més cultural i literari, ha estat una alegria i una manera de conèixer editors i escriptors, com ara Àngel Madrià, Xavier Pla, o Simona Škrabec i enllaçar amistats. Gràcies als articles que he pogut publicar en L’Avenç sobre narrativa valenciana, sobre Natalia Ginzburg, Miquel Pairolí o Carmelina Sánchez-Cutillas, m’he vist immersa en un pont d’intercanvi de converses, d’inquietuds, un corredor d’idees, i d’encontres fructífers i necessaris, perquè la cultura es fa així: creant xarxa, comunitat, i no precisament, o no únicament, xarxa virtual, sinó humana, amb contacte visual. A més del bon record que guarde d’una entrevista amb Josep M. Muñoz i Núria Iceta un matí de maig lluminós, ara fa uns mesos. Fou una conversa per on ja despuntava la sospita, però plena de seny i d’esperança.
Per tot això, caldria demanar-nos: què perdem amb la baixada de persiana de L’Avenç, tota una institució cultural important? Com diu Josep M. Muñoz, «es perd un espai on fer un tipus de periodisme, un tipus de literatura i un tipus d’història diferent del que fan altres mitjans. Es perd una singularitat cultural». I ja sabeu que ser singulars és la nostra manera de ser universals.
I tanmateix, per què ocorre el que ocorre? Potser som en un país que valora poc les institucions que té, què menysté la cultura i els qui la fan? Vivim per ventura en un país on la precarietat en el terreny de les lletres i les humanitats és escandalosa, on el voluntarisme i l’autoexplotació i l’heroisme individual ens debilita com a cultura i com a poble? On vivim? Què perdem? «A Catalunya –ens recordava fa uns dies Josep M. Muñoz– no hem situat mai la cultura al centre de les polítiques públiques. I això ha estat un error quan el catalanisme polític, històricament, havia estat molt atent a això».
Aquest cas «aïllat» de L’Avenç, que no és tan aïllat, i que suposa una de les pitjors notícies culturals possibles, ens avisa d’un context de certa emergència cultural i social i ens diu a cau d’orella que si no comencem a posar remei immediatament a la situació que l’ha provocada, és probable que aquest siga només el començament d’una tendència catastròfica per al nostre país.
Primer fou la revista Caràcters, que passà a digital, ara L’Avenç, i entremig segur que altres més. Perdem capçaleres de paper, perdem espais de pensament, reflexió i influència, perdem revistes de mirada llarga, d’aquells que construeixen país, reforcen l’autoestima, ens donen prestigi i fins i tot glamur. I aquesta pèrdua hauria de suscitar una reflexió a fons sobre l’estat de la cultura catalana perquè no només «perdem els papers», fent un joc fàcil de paraules, sinó que perdem plataformes des d’on parlar i dialogar amb la societat, amb els lectors, perdem molt… I com a consol, com deia aquell: «sempre ens quedarà París». I la «clandestinitat» digital. Però això seria una altra qüestió…
