«Por supuesto, las ideas que estoy exponiendo aquí ante ustedes derivan de un hecho fundamental, el de que la vida, en la medida en que descansa en sí misma y se comprende por sí misma, no conoce sino esa eterna lucha entre dioses.» (Max Weber, El político y el científico, 1919).
L’article planteja com, en un context marcat pel col·lapse del capitalisme i el capitalisme del col·lapse, que bé es pot denominar capitalisme crepuscular, resulta altament improbable evitar els pitjors escenaris d’un col·lapse desordenat, caòtic i destructiu. Esta improbabilitat es deu a la general ignorància dels arrelats fonaments mítics i psíquics de la humanitat (la memòria fosca com a ombra i inconscient col·lectiu), la qual cosa dificulta enormement la necessària presa de consciència per a un gir radical que permeta «col·lapsar millor» a la nostra moderna civilització termoindustrial. No és que siga impossible esta presa de consciència, que requeriria un treball profund per part d’una considerable massa crítica de persones. Tanmateix, això suposaria tindre un temps del qual no es disposa, donades les urgències i dinàmiques del col·lapse en curs, especialment visible en àmbits tan crucials com l’energètic i l’ecològic. Per si no fos prou, el sistema capitalista tendix a escapar bojament cap avant, desoint sistemàticament els senyals que envia l’inconscient, descoratjant o obstaculitzant, quan no criminalitzant, les idees o pràctiques que possibilitarien un canvi de consciència individual i col·lectiva. Així que, amb el col·lapse avançant, sense temps, i atrapats en una fortalesa d’insensibilitat sistèmica, en principi ben poc es pot fer.
L’ombra, l’inconscient col·lectiu i els biaixos cognitius
Per a abordar què és la memòria fosca cal introduir els conceptes d’ombra i inconscient col·lectiu, presos de la psicologia profunda de Carl Gustav Jung. L’ombra fa referència, en la psique personal, als trets o capacitats innates de l’individu que des de la infància van sent desplaçats cap a l’inconscient. Estos poden presentar un caràcter negatiu o de potencialitat positiva, i en qualsevol moment poden aflorar, apareixent com a emergències de la cara no visible del visible.
Existix una ombra individual, però també Jung es referix a l’ombra col·lectiva. En ella podem trobar els aspectes més negatius i preferentment destructius (i autodestructius) de les societats humanes (guerra, violència, crim, atrocitats, dominació, explotació). Segons la psicologia junguiana, sota el món de la raó descansa un altre món fosc i desconegut, l’inframon, els influxos del qual en el món són molt reals. L’ombra, siga en el seu aspecte individual o col·lectiu, té a veure amb tot allò que no acceptem o volem conèixer de nosaltres, les nostres imperfeccions o vergonyes, encara que també conté energia positiva per a realitzar potencialitats negades o reprimides. Certament, l’ombra mai serà dissolta per complet ni serà totalment alienada, però sí que es pot intentar connectar conscientment amb ella i integrar-la, acollint i processant tant els seus elements destructius com els seus aspectes emancipadors.
Amb tot, el concepte d’ombra només té ple sentit si es connecta amb una altra de les aportacions clau de Jung, la referència a un «inconscient», bé en la seua versió individual, que conté el conjunt de records personals, sentiments i comportaments oblidats o reprimits, bé com el que Jung va denominar «inconscient col·lectiu», enorme i ancestral, ple de les imatges i comportaments de la humanitat al llarg de la seua història.
Per a Jung, l’inconscient col·lectiu reunix la totalitat de la memòria humana, constel·lada per arquetips i complexos psíquics, que són universals, sempre actius i uniformement estesos. Els arquetips de l’inconscient col·lectiu, o imatges primigènies compartides per la humanitat, posseïxen la mateixa qualitat, energia i capacitat d’influència que els instints biològics. L’inconscient col·lectiu consta de la suma dels instints i dels seus correlats, els arquetips, que s’evidencien en mites, cosmovisions religioses, experiències psíquiques i construccions culturals. Segons Jung, els arquetips són sistemes d’aptitud per a l’acció, que inclouen imatges i emocions, que suposen possibilitats d’idees heretades i evidencien la connexió de la psique amb la naturalesa. De manera que actuen com a factors i motius que ordenen els elements psíquics en imatges arquetípiques amb capacitat de produir efectes en el món material.
Jung va derivar la seua teoria de l’inconscient col·lectiu i els arquetips que el poblen de la constatació empírica de la ubiqüitat dels fenòmens psicològics que no podien explicar-se sobre la base de l’experiència personal. En eixe sentit es parlaria d’una espècie de substrat psíquic col·lectiu, conformat per motius mitològics recurrents o imatges primordials recollides en les mitologies de tot el món, que afloren com a matrius energètiques per a l’acció individual i social en totes latituds i cultures, i la major part de les quals es troba sumida en la foscor. A més, i això és molt important, els arquetips no es poden negar, només integrar i interpretar en funció de cada context o etapa de transformació de la consciència que va experimentant la civilització, perquè si se’ls ignora o neutralitza sobrevé la neurosi (o la psicosi col·lectiva), que en el pla psíquic equival al suïcidi en el pla físic.
La potència dels arquetips i els complexos arquetípics derivats d’aquells és tal que, llevat que es realitze un ímprobe, ardu i llarg treball personal, bé de psicoteràpia, bé d’imaginació activa, bé d’atenció plena i rigorós autoexamen, és difícil adonar-se de com influïxen i ens dirigixen amb la seua força i orientació, tant individual com col·lectivament. En termes similars s’expressen disciplines modernes com la psicologia transpersonal o la psicogenealogia, a més de formes de coneixement tradicionals com l’alquímia, la introspecció mística i les anomenades «epistemologies del Sud», segons expressió del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos. Però per si de cas des d’un cientisme racionalista estes cosmovisions es pogueren catalogar com a «esotèriques», caldrà assenyalar que, com exposa el psicòleg alemany de la percepció Rainer Mausfeld en el seu excel·lent i recent Por qué callan los corderos (2022), en la ciència cognitiva i en el camp de l’economia conductual s’ha estudiat de quina manera el judici humà i el comportament de presa de decisions s’ajusten a diferents tipus de criteris de racionalitat. I sobre este tema afirma Mausfeld: «Los resultados de numerosos estudios han permitido identificar un gran número de los llamados sesgos cognitivos, que ponen de manifiesto que la racionalidad humana está sujeta a enormes limitaciones por el propio diseño de nuestra mente, ya que nuestro comportamiento de juicio y elección está sujeto a sus propias leyes cognitivas naturales, que son características universales de la especie humana. Pero es que, incluso con la experiencia y el entrenamiento apropiados, dichas limitaciones solo pueden compensarse dentro de unos límites muy ajustados, dado que el procesamiento interno de la información tiene lugar de forma inconsciente y automática y es, en gran medida, robusto frente a las percepciones intelectuales de su funcionamiento.»
La memòria fosca
Fer memòria significa fer un esforç per recordar una cosa succeïda entre tots els successos i fenòmens que conformen l’esdevenir històric. Per tant, qualsevol acte de memòria és ja un acte de selecció, és a dir, d’oblit, dins de l’enorme àmbit fenomenològic de la història. Per eixe motiu, enfront de la memòria oficial existix sempre una memòria no evocada, una memòria fosca, no activada, amagada o marginada, que es preferix no recordar o inconscientment es queda en les ombres. Perquè com ja ensenyara Freud, en analitzar els processos psíquics del record resulta que la memòria i l’oblit estan indissolublement lligats l’una a l’altre, que la memòria no és sinó una altra forma de l’oblit i que l’oblit és una manera d’amagar una memòria oculta, donada la seua naturalesa problemàtica, desmesurada i desbordant.
I és que a l’hora d’abordar la naturalesa de la memòria fosca bé pot portar-se a col·lació el referent d’allò que en física denominen l’«energia fosca» i «matèria fosca». En la cosmologia física, l’energia fosca és una forma hipotètica de matèria que seria present en tot l’espai, produint una pressió negativa que tendiria a l’increment de l’acceleració de l’Univers. Amb la singularitat que esta energia fosca aportaria quasi tres quartes parts de la massa-energia total (70%) de l’Univers, i estaria omplint uniformement l’espai buit. Quant a la matèria fosca, es tracta d’una matèria també hipotètica de composició desconeguda, que seria molta més de la coneguda i que actua amb la radiació electromagnètica. Així que, si la major part de l’energia i de la matèria de l’Univers és «fosca», és a dir, desconeguda, però influent, com a símil metafòric també podríem parlar d’una «memòria fosca», que sabem que existix i actua, i que tanmateix és «desconeguda» per a la memòria construïda oficialment, és a dir, per a la memòria institucional del sistema, que actua al temps com a garantia estructural del recordable i com a prescripció del possible i desitjable entre la gran massa de la població. Tal és el cas de la memòria superficial i oportunista que activa la psicopolítica neoliberal i l’ordre capitalista termoindustrial. Esta memòria instrumental és selectiva i està guiada per propòsits que emanen del present, però que operen amb una psicopàtica projecció de futur, motiu pel qual amplis sectors de la memòria col·lectiva són desactivats o no activats, mantenint-los en la foscor per la seua inconveniència, la seua inutilitat o la seua incoherència, d’acord amb els criteris creixentment exterministes que han d’assegurar la reproducció de l’ordre de propietat de la modernitat capitalista.
No obstant això, eixa voluntat del poder de les elits, que creuen poder fabricar i instrumentalitzar la «memòria útil» esquivant les complexitats, incomoditats i profunditats de la «memòria prescindible», no evita que els arquetips i complexos arquetípics de l’inconscient col·lectiu que s’agiten en l’ombra (la memòria fosca i enfosquida), atenuen el seu gegantesc poder i influx, perquè són primordials, prepolítics, còsmics i hi ha qui diria que fins a previs a la humanitat, si és que s’adopta una visió pamsiquista de l’univers. De manera que si unes certes versions o potencialitats d’eixos arquetips espenten en la direcció de l’autodestrucció humana i la destrucció de la biosfera, i és podria dir que històricament així ha succeït en connexió dialèctica amb l’antropocentrisme, el patriarcat i les successives maneres d’explotació (esclavisme, feudalisme, capitalisme), no voler reconèixer la potència d’eixos arquetips des d’una supèrbia racionalista i de poder només abocaria al desastre, perquè no es tracta de forces a les quals es puga vèncer (són descomunals i estructurals), sinó que, com ja s’ha dit, tan sols li les pot integrar i interpretar.
El problema afegit és que la massa mundial de les poblacions formatades, generació rere generació, sota la ignorància (especialment moderna) de l’inconscient col·lectiu, també desconeix el seu poder, quedant radicalment exposades i venudes davant ell. I sense saber quines forces ens han influït per a haver arribat al delirant i fàustic sistema actualment vigent no existix massa marge per a l’optimisme. Al cap i a la fi, sembla que en una dinàmica fascinant les potencialitats dels arquetips, que poden anar tant en una direcció alliberadora i constructiva (amor i ajuda mútua), com a opressiva i destructiva (odi i agressió), s’interpenetren dialècticament amb els desenvolupaments i lògiques de la història, que inclouen les seues diverses maneres d’explotació, espirals energètiques, lluites de classes i gèneres, creacions culturals i relacions entre societat i naturalesa. Així que des d’eixa perspectiva podria suggerir-se, amb una mescla d’amargor i resignació, que els arquetips projectats culturalment com a déus, herois o similars, cas de Saturn, Mart, Prometeu, Ícar, Plutó, Sísif, Narcís o Àrtemis, activats pel capitalisme en la seua versió més negativa o destructiva, han anat guanyant la batalla als aspectes més positius o constructius aportats per ells mateixos o per Apol·lo, Dionisi, Afrodita o Atenea, mentre Gaia deixa fer des de la seua saviesa orgànica i ancestral. Si com deia Max Weber, els déus encarnen valors, normes i ideals diferents i sovint irreconciliables, aplicat als arquetips això significa que és crucial ser conscients de la seua influència per a poder decidir per on es vol anar mitjançant un acte de voluntat, no necessàriament racional.
Dit més planament, el poder «terrenal» i materialista creu reprimir o almenys controlar, amb arrogant eficàcia, allò que gosa qüestionar-ho, tant si es tracta d’exemples extrets del registre antropològic del passat que contradiuen els seus dogmes centrals, com si es refereix a drames actuals com les migracions massives causades per la desigualtat sistèmica, el descens energètic, el canvi climàtic o la impossibilitat de continuar creixent sense fer crèixer els riscos d’extinció de la biodiversitat, entre altres catàstrofes alimentades pel capitalisme crepuscular. Fins al punt que quan més crepuscular és, és a dir, com més afectat i infectat està pel col·lapse global que ell mateix provoca amb la seua pròpia lògica, més intenta mantindre controlada (reprimida) la memòria fosca, que, no obstant això, espenta des de l’inconscient col·lectiu amb la força descomunal i atàvica dels arquetips.
El racionalisme capitalista, narcisista i tecnofonamentalista fins a la medul·la, creu absurdament que pot amansir i domesticar la naturalesa, també la naturalesa psíquica, fins i tot esprement-la per a extraure encara més beneficis (capitalisme cognitiu o de la vigilància). Però el fosc, sempre ambivalent, sempre actiu, en estar subjugat i no exposat al treball alquímic de la consciència desperta, no cedix en la seua pressió i s’infiltra per onsevulla, multiplicant les clivelles d’un sistema decrèpit i emmurallat, obstinat a no ventilar l’ambient enrarit (competitivitat, destrucció, violència, depredació, guerra, malestar crònic) perquè valora, des d’un estret pragmatisme, que això li beneficia. I sí, probablement ho fa a curt termini, però augmentant les seues pròpies contradiccions, possibilitant un col·lapse catastròfic i restringint de pas les probabilitats d’una transformació social alliberadora i emancipadora. L’alineació conscient (irresponsable) o inconscient (caòtica) del capitalisme crepuscular amb els arquetips més destructius, o si es prefereix, amb les potencialitats més destructives dels arquetips que s’agiten en l’inconscient col·lectiu, és cert que l’apuntalen momentàniament, però al seu torn el porten a declinar inevitablement, com en un lent enfonsament en arenes movedisses. Quan Jorge Riechmann afirma que som un «simi avariat», potser l’«avaria» té a veure amb eixa ignorància sistèmica que el anthropos té recurrentment de la seua ombra i el seu inconscient, que el Capitalocé senil no fa més que exacerbar. I davant este panorama d’ombra no reconeguda, de memòria fosca negada, potser Gaia roman serena, probablement apesarada i compassiva, mentre a la humanitat li toca bregar amb si mateixa.
Amnèsia, anestèsia i apocalipsi en el capitalisme crepuscular
Sostenen Francis Weller i Joanna Macy que els dos problemes principals de la nostra civilització són l’amnèsia i l’anestèsia. Amnèsia, perquè tristament la nostra societat ha convertit els rituals de la vida en rutines de l’existència, perdent-se les necessitats essencials que havien alimentat a les comunitats humanes des de fa mil·lennis. De manera que l’oblit del «llenguatge de l’ànima» ens hauria anat deixant desorientats, desemparats i atemorits, tornant-nos, paradoxalment, molt més vulnerables enfront de les pèrdues. I a més desproveïts del mite que, segons Karen Armstrong, ha servit sempre com una guia per a portar una vida més plena i positiva. Conseqüències d’esta amnèsia són la depressió, l’ansietat i la soledat. Quant a l’anestèsia, seria fruit de la dificultat per a poder gestionar un dolor i un buit massa grans, que s’intenta gestionar amb cures analgèsiques, alcohol, drogues, treball, consum, pantalles, etc., sabent íntimament que no estem fets per a viure vides superficials, resignades i mancades de sentit. L’anestèsia, en suma, no faria més que augmentar el nostre sofriment, mentre es desenvolupen les terminals del que Byung Chul Han denomina la «societat pal·liativa». Negació capitalista i antropocèntrica de l’ombra i la memòria fosca, ignorància dels arquetips, escissió suïcida de la naturalesa, dessacralització del món. Amnèsia i anestèsia, autoengany i escapisme. I una paradoxa: només l’apocalipsi pot ajudar a canviar les coses. Perquè sense l’«apocalipsi» o «revelació» consistent a adonar-se de la importància existencial de la memòria fosca, la «fi del món» capitalista és inevitable en la seua versió més catastròfica o cataclísmica. Dit d’una altra manera: només l’apocalipsi com a revelació de l’espècie pot ajudar-nos a suportar millor l’apocalipsi entesa com a col·lapse, possibilitant l’extracció de llavors prometedores i possiblement emancipadores. Cal suposar que això és al que es referixen els col.lapsòlegs Servigne, Stevens i Chapelle quan defensen que «una altra fi del món és possible».
Però seria trair al realisme antropològic no insistir en les potencialitats positives, constructives i alliberadores dels arquetips, si és que es cultiven i estimulen, perquè disponibles estan en eixa memòria fosca de la humanitat. Sobre este tema baste amb citar el llibre El Amanecer de todo. Una nueva historia de la humanidad (2022), de David Graeber i David Wengrow, en el qual s’exposa brillantment com el relat occidental i modern del progrés pot ser qüestionat i rebatut, basant-se en l’evidència científica que ha eixit a la llum només en les últimes dècades. Una evidència que mostra, a través de no pocs testimoniatges i narratives, bé de la prehistòria, bé de pobles originaris, que altres realitats sempre són possibles. Com per exemple l’absència d’elits governants i sistemes de gestió de dalt cap avall en nombroses societats complexes, amb poca o cap evidència de jerarquies socials, amb trajectòries més igualitàries fins i tot en entorns urbans, operant amb principis molt diferents dels hui dominants. Societats en les quals van predominar valors com la llibertat, la igualtat, la democràcia, la no-violència o la florida de la flexibilitat i la creativitat política. En definitiva, evidències que en les societats humanes existix la possibilitat real de rectificar i experimentar, allunyant-se de models pitjors de societat i construint models millors.
Com ha subratllat Ferran Puig Vilar, el col·lapse en curs no té per què ser la fi del món, encara que sí que siga la fi del món que coneixem. Un canvi històric, cosmològic i de paradigma, davant el qual serà molt necessària una acció intersticial i resilient, capaç d’aprofitar els intersticis actuals del sistema i els buits que vaja creant en el seu descens, per a situar-nos fora d’ell i exercir pressió creixent a mesura que les noves iniciatives prefiguratives vagen prenent cos. Segons afirma Franco «Bifo» Berardi, no es pot detindre l’apocalipsi que han produït cinc segles de devastació imperialista, però «es posible crear islas, aunque limitadas en el tiempo y en el espacio, en las que se suspenda la depresión y sea posible la vida feliz». En conseqüència, i a partir de bussejar amb determinació en la nostra memòria fosca, seria imperatiu interpretar arquetipalment el sentit del temps i, encara sense plenes garanties, començar a generar transformacions partint de l’escala local. Només així, travessant com bonament es puga el remolí del col·lapse sistèmic, es podrien anar generant «brots sans», és a dir, espais de resistència, resiliència i refundació del vincle social. Uns espais òbviament postcapitalistes que hauran de constituir-se en clau de confederalisme democràtic decreixentista i des de pressupostos simbioètics inherents a la cosmovisió de Gaia i a la concepció d’un univers amb sentit.
