Diuen que totes les enquestes donen un resultat incert en les eleccions autonòmiques al País Valencià i que la conquesta de la nostra Generalitat és fonamental per aconseguir la victòria en les eleccions de l’altiplà. Per això, Núñez Feijóo prioritza les eleccions autonòmiques valencianes i ha visitat la Ciutat de les Arts acompanyat d’uns significatius referents del partit —d’abans i d’ara— per demanar, a Carlos Mazón i a María José Català, que guanyen, amb majories contundents i indiscutibles per governar. I, com no deu saber perdre, ha insinuat que, si ell no guanya les futures eleccions al Congrés dels diputats, se n’anirà a casa, donant un gran exemple a les noves generacions. És com si els diguera això: «guanyeu sempre i, si no guanyeu, a casa». Encara com ens queda l’esperança que, si perd, no trenque la baralla.
Feijóo deu estar convençut que els valencians no tenim memòria. Deu confiar que no recordem el passat de corrupció d’un bon grapat de dirigents del seu partit. I, sobretot, deu pensar que hem oblidat els governs d’Aznar i de Rajoy, a Madrid i, per això, els ha portat, juntets, com a grans referents del seu partit. Només cal, però, un petit exercici per comprovar quines van ser les grans aportacions dels governs d’aquests senyors. Posem en el Google: «el legado de Aznar», en castellà, perquè puguen aparéixer diaris de tot tipus. En la primera notícia en tindrem prou. Traduïsc: «El llegat d’Aznar: dotze del seus catorze ministres estan imputats, implicats o cobraren sobresous»; subtítol: «Eduardo Zaplana, detingut per presumpte blanqueig de capitals i delicte fiscal, obliga a actualitzar la llarga llista». Després, posem: «Rajoy, corrupció». I el primer titular és: «Mariano Rajoy es confessa: ‘La corrupció en el PP ha sigut el nostre taló d’Aquil·les’». I, si pensem en el País Valencià, podem escriure: «Expresidents valencians jutjats». I trobem: «Tres presidents, tretze consellers, tres alcaldes… el llegat de la corrupció en el PP valencià». O «Els populars valencians tenen imputats tres expresidents, dos expresidents de les Corts, que també van ser consellers, onze exconsellers, tres expresidents de Diputació i tres alcaldes».
De Rita Barberà —l’altra gran protagonista que es va reivindicar en l’acte— ja ho vaig dir en el primer intent que tingueren els actuals «populars» de fer-la alcaldessa honorària de València: «Aquesta gent del PP té la cara folrada de baqueta». I, ara, em pregunte: ¿Com pot dir María José Català que guanyarà i governarà per Rita? M’ho pregunte perquè recorde les imatges de la televisió en què es veia com els companys de partit fugien de l’exalcaldessa de València, en l’apertura solemne de les Corts. I ho vaig escriure: «Rita va morir dues vegades. Primer la mataren políticament els del seu partit i, després, morí tristament sola en un hotel de Madrid». «Mira si estava tristament sola que va haver de declarar com a trànsfuga, ja que els seus «amics» i el seu partit de l’ànima, li van exigir que abandonara l’escó i que se n’eixira per la porta de darrere, per la portella». Recordeu la frase del seu cunyat José Maria Corbín, després de la seua mort: «Ha mort de pena, i, en eixa pena, la fonamental aportació l’han tingut els seus». Ara, què vol Maria José Català?
Esperem que l’estratègia de Feijóo, basada en la desmemòria dels valencians, no acabe blanquejant un partit que hauria de tindre una gran penitència per tots els pecats contra els valencians dels quals estan acusats un bon nombre dels seus antics dirigents. No hauríem d’oblidar allò que deia el nostre Francesc Eiximenis: «El tirà és aquell que furta a la cosa pública».
