Enguany no he vist ni un minut del Festival de Benidorm, ara, en esta nova època rebatejat com Benidorm Fest, o Bénidorm Fest, amb accent esdrúixol. I l’any passat me’l vaig veure sencer. Fins i tot em vaig gastar un euro (o crec més) en votar amb un SMS les Tantxugueiras. Era la conseqüència lògica de setmanes d’allò més entretingudes a les xarxes socials i fins i tot de converses reals, analògiques, al voltant de tot l’enrenou que havia alçat l’oposició entre la proposta galega i la volta postmoderna a la mística de la feminitat de Rigoberta Bandini. Es va crear moltíssima expectació i no me’l vaig voler perdre. Al remat, ja sabeu com va acabar: va guanyar en una votació absolutament trucada un producte de laboratori discogràfic prefabricat, defés per una cantant que un any després crec que no ha tret més cançó nova que una que tenia no sé quina relació amb el mundial de Qatar. I de la lletra ja no parle, i de la manera tan expeditiva com resolia la protagonista de la cançó els seus problemes monetaris. Ja vaig escriure l’any passat una columna on convertia aquest fet en l’epítom pop i amb coloraines de la democràcia borbònica i no m’estendré ara. Només recordar que molts televidents que havíem participat d’aquell clima d’expectació ens vam sentir estafats. Una i no més, em vaig dir aleshores, i a casa no ens ha costat massa no reincidir. Estiguérem veient un parell de capítols d’Esterno notte, una sèrie italiana dirigida per Marco Bellochio sobre el segrest d’Aldo Moro que aprofite per recomanar, i només al dia següent vam ser conscients que ens havíem perdut tan magne esdeveniment.
Ho vinc a dir perquè veient les xarxes socials em fa la impressió que l’impacte del Festival ha sigut molt menor que l’any passat, que a la gent no li agrada que li prenguen el pèl d’una manera tan òbvia. M’agradaria veure xifres comparatives d’audiència. El que sí que he vist ha sigut imatges de Ximo Puig enfervorit (i també d’alguna ministra) que m’han donat molta vergonya aliena. Crec que no en passava tanta des que van fer els Goya a València i les xarxes s’ompliren de fotos de regidors i regidores de la ciutat plens de glamour i super cofois perquè es podien fer fotos en la catifa roja i estar prop dels seus ídols madrilenys.
(Per cert, parèntesi: ¿és normal que Nancys Rubias, el grup de Mario Vaquerizo, actue en els concerts de falles, patrocinats també per l’Ajuntament de València? Una cosa és no voler semblar sectari i una altra cosa és ser babau. Què serà el següent? Portar Malinche de Nacho Cano al Principal? Fer Broncano mantenidor de l’exaltació de la Fallera Major?)
Tanque el parèntesi i continue. Realment la Generalitat Valenciana no té una altra cosa millor en la qual gastar els diners que el Benidorm Fest? No només oferim noves glòries a Espanya, sinó que a més oferim admiració i servilisme. El Festival de Benidorm original ja tenia alguna cosa de: com d’importants som que fem esdeveniments amb molta gent coneguda i ens fan cas en Madrid i vindran més turistes, però vaja, era l’època dels festivals i s’inspirava en San Remo. Ara, és un producte teledirigit des de Madrid i, damunt, notablement avariat, viciat per les seues dinàmiques, pels interessos d’allà i la perspectiva d’allà, que condicionen fins i tot l’elecció de les cançons concursants i de les cançons guanyadores. Què té de valencià el Benidorm Fest?
Digueu-me boig, però entre esta cosa dels grans esdeveniments i una certa tendència a recaure en el «qué bonita está València», tinc la sensació que esta cançò ja l’he sentida: resignats al monocultiu del turisme, i amb el tic provincià de voler posar València en el mapa donant diners perquè ens facen cas. Al dèficit fiscal podríem afegir aquests milers d’euros que tornen a Madrid per la falsa generositat del subaltern que es vol fer simpàtic amb l’amo i no s’adona que la humiliació voluntària només pot fer més gran el menyspreu. Després voldrem que invertisquen en arreglar el nostre rodalia. No volem que ens consideren el «Levante feliz» i de vegades semblen el Llevant feliç per eixir en Televisió Espanyola.
