Els castellanismes que substituïxen paraules genuïnes en el valencià augmenta a velocitat exponencial. Tanta, que resulta impossible mantindre actualitzat el catàleg d’espardenyades. Des del mític «querits» amics d’un director general al «sense embargament» (calcada del castellà «sin embargo») d’un candidat a diputat, passant pels «sellos» i «bussons», pàgines «amarilles», «antes», «hasta», «entonses» i dotzenes d’etcèteres més en llengua bífida. Un Frankenstein lingüístic molt útil —diran els dotats per a la ironia fina—, ja que acabarem parlant valencià i castellà alhora; un bilingüisme perfecte, tot i que timbrat per una entonació i fonètica lleugerament valenciana. Tan peculiar manera de fabricar vocables valencians mitjançant el mètode de castellanitzar-los es fa present també quan una paraula sona massa catalana, atès que som donats a acceptar sempre de bon grat allò que bufa de ponent, però rebutgem sistemàticament allò que ve de tramuntana.
No demane que tothom s’expresse de manera gramaticalment correcta; ni que aspirem a ser el Maradona de l’ortografia, el Ronaldo de la sintaxi, el Messi de la prosòdia i el Pelé de la fonètica; però si volem evitar la ràpida recessió de la nostra llengua, reduint-la a la condició de «patuès», hem de posar major cura en no cometre tantes errades lingüístiques. I això que dic val tant per a la nostra ràdio i televisió com també per als nostres polítics i referents. O al pas que anem el valencià no sols acabarà en la llatinització i extinció, sinó que la castellanització serà tan profunda i el paradigma de l’altiplà tan enlluernador que no m’estranyaria assistir algun dia a l’agermanament entre València i Palència i entre Castelló i Castella, en base a la paronímia curiosa que els caracteritza. Vaja, que comence a pensar que semblant germanor fonètica no és pura coincidència. Potser per això cada dia a València es parla més el palencià (que no és català), i menys el valencià que, contra el que alguns creuen, sí que ho és.
