Fa unes setmanes els diaris publicaven la notícia que la ministra de Defensa, Margarita Robles, s’havia presentat a la pista d’aterratge de la base aèria de Torrejón de Ardoz, per rebre els dos-cents vint-i-cinc soldats ucraïnesos que s’entrenaran a les casernes espanyoles, i que se sumaran als cent deu que s’hi van entrenar els darrers mesos de l’any passat. A més, com que ja estava llançada, la ministra va anunciar que tenien preparada una caserna a Toledo on pensaven rebre els reclutes ucraïnesos no de cent en cent, ni de dos-cents en dos-cents, sinó de quatre-cents en quatre-cents. En dos mesos de formació, els ensenyaran a treure (i posar) mines i explosius, a utilitzar l’armament, a evacuar els ferits de la zona de combat… Triaran també alguns per a les bateries antiaèries i uns altres perquè facen de franctiradors. La ministra, fins i tot, s’atreveix a dir que seran entrenats per un exèrcit que és «dels millors que hi ha al món».
Aquesta darrera afirmació, evidentment, no només no té cap possibilitat de ser vertadera, sinó que a més és fàcil demostrar que és rotundament falsa. La mateixa ministra ho va destapar fa uns mesos, quan es començà a parlar dels tancs Leopard. El govern d’Ucraïna demanava carros de combat als aliats de l’OTAN. Deia que no tenia prou amb les armes i municions que li subministraven. Per expulsar l’exèrcit rus del seu territori, no es cansava de repetir que necessita tancs. I, en especial, una mena concreta de tancs: els Leopard, patentats per un fabricant alemany i que es venien amb la condició contractualment establerta que no podien ser revenuts a tercers països si no era amb el vist-i-plau de la cancelleria alemanya. En aquell moment, la ministra, que és una bocamolla, digué que seria difícil enviar cap tanc espanyol a Ucraïna, perquè en tenien els justos. Els que tenien a Saragossa, digué, estaven en «un estat lamentable», i al blindat que no li faltava una cadena li faltava el canó, si no era que li faltava la torreta sencera. Total: que tenien mig centenar de tancs, que havien costat una morterada, rovellant-se i acumulant pols i teranyines a Saragossa. Quan s’avariava alguna peça d’algun dels tancs que funcionava, hi enviaven quatre mecànics i un camió grua i arrencaven d’aquelles malaguanyades desferres totes les peces que necessitaven. Aquest era el mètode d’un exèrcit que és «dels millors que hi ha al món».
Ara el govern alemany ha donat permís a tothom per reexportar tancs Leonard a Ucraïna. Els polonesos havien anunciat que ho farien, amb permís o sense. Josep Borrell, que es passeja com si fos l’amo per damunt les catifes de les institucions europees, els havia preparat el terreny, dient que creia que aquell era el tipus d’arma que havia de ser subministrada a Ucraïna.
Hi ha una llista d’Estats que estan disposats a enviar els seus tancs vells a Ucraïna. El personal de l’ambaixada ucraïnesa a Madrid ha anat a Saragossa, a veure què es podria fer amb aquell munt de ferro vell. Caldrà reparar els blindats i comprar les peces de recanvi al fabricant alemany, que no s’esperava mai de la vida fer un negoci tan rodó com el que farà en els propers mesos. Margarita Robles es deu haver penedit de les declaracions que va fer sobre els tancs. De fet, han començat a treballar per posar-los a punt. I que ningú es preocupe pel preu de les peces que es compraran a Alemanya. Hi haurà rebaixes: fa temps que la Unió Europea estudia mesures perquè les peces dels carros de combat no paguen IVA.
El més curiós en tot aquest afer és la unanimitat ovina que l’envolta. A ningú ha semblat estranyar-li que s’envien cada vegada més armes a un país en guerra, ni que s’haja admés per part del govern que hi ha en marxa un pla per entrenar en els propers mesos centenars de soldats estrangers. Tot sembla tan senzill i natural que el president Sánchez ha dit amb tota la barra que no cal ni tan sols que la decisió d’enviar tancs a Ucraïna siga tema de debat al Congrés. Per què perdre-hi el temps?
