Bécquer va definir la poesia dient: «Eres tu».
A part de les diverses tècniques, la poesia és una manera d’utilitzar el llenguatge per a recrear accions i situacions, per a inspirar sensacions, estats i bellesa.
Hom descriu com a elements primordials de la poesia, l’aire, la terra, el foc i l’aigua, fent costat a la llum i la música. Bé està, però no s’ha d’oblidar el dolor, l’alegria, l’esperança, en resum, la vida.
Marisol Moll no amaga en cap moment la seua procedència popular. Per això, el seu llenguatge també ho és. Les seues reflexions van adreçades al poble, a la gent corrent. Són històries senzilles i alhora profundes. A la gent corrent també ens passen coses, també sentim, també patim, també amem. Recordem Shakespeare quan diu, en paraules de Shylock, «Si ens punxen, per ventura no sagnem? Si ens fan pessigolles, per ventura no riem?…»
En aquest recull d’escrits, que ella defuig de qualificar poemari, es relata el viatge vital d’una dona, a qui el destí ha anat modelant. Una tragèdia al final de la seua infantesa li ha deixat una marca profunda. Aquesta ferida de la memòria personal tingué, i encara té, una importància cabdal a la personalitat de l’escriptora que aflora en tota la seua obra. La descripció de somnis i obsessions que apareixen, sovint, ens donen una clara prova.
Nogensmenys, en el decurs de la seua lectura, podrem observar l’evolució de la percepció de la realitat, com l’erosió del riu del temps ha anat modelant-li el caràcter. Les diverses formes d’amor que trobarem ens mostren la seua actitud davant la vida. Tanmateix, els sentiments més íntims, encara que sovint compartits per tots nosaltres. L’amor al fill, a la mare, als germans, als companys de vida, als amics, fins i tot al seu Polinyà, però sobretot al pare.
Aquesta erosió, lluny de ser destructora, ha estat constructiva, evolutiva. Per a aquella dona immersa al torrent del dia a dia, ha esdevingut alliberadora. En la lectura del llibre, es pot observar l’explosió de sensacions, d’idees, en definitiva de vida. La relació amb l’entorn, l’observació de la natura, la melangia del que va ser i del que pogué ser. De les noves perspectives obertes, de l’actitud davant d’aquestes.
Tot és descrit amb senzillesa, amb humilitat. No emprar majoritàriament les convencions clàssiques de la mètrica, utilitzant el que es ve a dir prosa poètica, dona frescor a l’obra, i l’allibera dels encotillaments d’antuvi, que priven de flexibilitat i espontaneïtat.
Aquesta obra, probablement, mai no obtinga cap premi, cap guardó de cap jurat; tampoc ho pretén. Aquests premis bé està que els hi donen a escriptors més preparats, més acadèmics. Aquesta obra el millor reconeixement que espera, i crec que sobradament mereix, és el reconeixement de la gent corrent, no mediocre ni gris, gent normal, gent que patix, estima, plora, riu, de la gent com nosaltres. Animeu-vos.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
