El jovent vivim amb una crítica constant sobre els muscles, se’ns repeteix constantment un mateix discurs ranci: el nostre esforç no és suficient.
Actualment tenim, en teoria, tot de cara, ja sabeu, el tema de la precarietat laboral, la digitalització del món acompanyada del seu caràcter constantment canviant, la incertesa… ens ho han donat tot! S’han viscut temps on tot era molt més difícil, i la joventut ha estat molt més eficient.
Innegablement, sí que podem observar certa manca de motivació, regna (sense caure en la generalització) la passivitat en tots els seus aspectes. Sense anar més lluny, el medi ambient deixarà de ser «medi» per a ser «res» amb una velocitat abismal (disculpeu aquesta broma, lingüistes). Els ecòlegs anuncien vertaderes barbaritats ambientals al món d’ací a poc més de trenta anys, i el consumisme continua sent el sistema imperant, no fem res per canviar-ho.
Parlant del sistema, la precarietat laboral és un dels majors problemes que pareixen tindre més preocupat el jovent. El punt resideix en el fet que aquesta preocupació es queda en això mateix, mera preocupació, però són ben pocs aquells que lluiten per unes condicions i drets laborals dignes, conseqüència també de la mancança de consciència de classe.
Fins a cert punt, aquesta desmotivació abans esmentada pot tindre una dèbil justificació, i és que l’avanç com a societat hauria d’estar ací, en la millora de la qualitat de vida. La qüestió ve quan alguna ment subversiva planteja alguna proposta per aconseguir aquest objectiu social, ja que falta temps per qualificar-la com a mínim, de malfeinera.
El problema no és que no hi haja alternatives per a l’avanç social, sinó que no estem disposats a avançar.
No obstant això, cal observar ben de prop les incontables crítiques vers la joventut, la majoria, dedicades a aquesta «inexistente cultura del esfuerzo», com destaca Ayuso.
La dependència econòmica, total o parcial, dels tutors és un dels temes per excel·lència del conservador espanyol mitjà. Ara bé, a l’hora de criticar, per exemple, que l’edat mitjana d’emancipació actualment siga de vint-i-nou anys, no es té en compte l’especulació immobiliària, els preus estratosfèrics tant de l’habitatge com dels lloguers d’aquesta, o tornant al tema d’abans, de la precarietat laboral la qual, amb els seus sous paupèrrims, deixa en inexistent la capacitat d’estalvi per a la independència econòmica del jovent.
Tampoc és gens fàcil intentar crear una vida adulta com socialment ho entenem (el fet que la nostra meta com a éssers humans siga establir una rutina fixa a la qual esclavitzar-nos per poder sobreviure dona per a un altre article) amb la frustració d’estar a una constant formació acadèmica per a un treball que mai acaba arribant. Justament, «el esfuerzo» no és el que trobem a faltar a la nostra «cultura».
És a aquesta frustració, i a la salut mental en general, a la qual no prioritzem tant com ho hauríem de fer. Vivim escoltant una constant comparació amb temps passats. Però es van trobar els nostres pares amb tal incertesa com la que observem actualment? El món avança inevitablement, i amb aquest avanç, augmenta la dificultat de sobreviure en ell.
És per tot el que ha estat exposat que ens hauríem de centrar a deixar de comparar la vida de la joventut actual amb la de fa mig segle, ja que les distàncies són insalvables, es tracta de dos contextos infinitament diferents, i començar a valorar tot aquell esforç per intentar adaptar-se a un món cada dia més hostil i inestable.
