Ara que ens pertoca seure i parlar del futur de la política valenciana, de pactes i confluències, de sinergies i programes, dintre del conglomerat de l’esquerra tot són cares conegudes per a nosaltres. Si més no, som organitzacions polítiques diferents, però, en clau valenciana, a les files de les nostres companyes de Compromís i Podem trobem moltes camarades de temps passats. És el cas de la nissaga dels Mollà a Elx, germen d’Iniciativa; l’alcalde de València, Joan Ribó; Isaura Navarro, actual consellera de Medi Ambient; Manuel Alcaraz, exconseller de Transparència, i, per altra banda, Hèctor Illueca, conseller d’Habitatge, o Esther Sanz i Pau Vivas, que es troben a la direcció de Podem. Doncs, sí, efectivament, les files d’eixes formacions estan plenes d’antics quadres d’EUPV.
Després, n’hi ha altres que han passat per tres o quatre partits polítics… d’aquests no em refie. Perquè una pot entendre la desil·lusió en un projecte polític, i en aquest punt quelcom es pot sentir així en algun moment. Hi ha persones que decideixen tornar a casa, reflexionar i prendre’s un temps per pensar-hi, i n’hi ha altres que es tornen a il·lusionar amb un altre projecte, sensiblement diferent, com pot ser el cas de Podem o d’Iniciativa, una de les potes de Compromís. Però, el vertaderament preocupant o esperançador, depén de l’òptica des de la qual una ho analitze, és que d’aquestes dues formacions que he anomenat no hi ha hagut trasbalsament, sinó que la fugida ha anat en un sol sentit. Segurament perquè es tracta d’organitzacions més joves, ja que Esquerra Unida té implantació al País Valencià des dels anys 80. No ens oblidem que l’origen de Compromís no es pot entendre sense EUPV, i, malgrat que es va desbaratar de mala manera, a EUPV estem decidides a començar de cap i de nou, perquè portem a la sang allò d’unir l’esquerra.
Malauradament, la proximitat ideològica no basta per fer pinya. I en eixes estem. Allò que hauria d’agermanar-nos davant el perill de l’ascens de la terrible dreta i la ultradreta a les institucions valencianes, no és suficient, sembla, per a les forces a l’esquerra del PSPV que ens acompanyen al Botànic. Hi ha un refrany castellà molt recurrent que ara em ve al cap: mi gozo en un pozo. Aquest desencant, però, seria menor si allò que he començat contant no fos així, si la nostra organització no hagués esdevingut per al gruix d’altres formacions polítiques un planter de quadres. I per què dic això? Doncs perquè, més enllà de les experiències viscudes, les lluites d’egos que hi ha a totes les formacions, o les discrepàncies puntuals, Esquerra Unida ha estat l’escola d’esquerres dels principals dirigents esquerrans del panorama polític valencià. Les persones venen i van, ara tenen un càrrec, ara marxen a casa (o a altre partit), però les idees, l’essència de la formació, impregna les persones que fan el relleu generacional i així la nostra formació i la nostra ideologia no deixa de ser la que, temps passats, va arrossegar els companys i les companyes que ara militen i segueixen la tasca des d’altres organitzacions. Per aquest motiu, potser, ens resulta difícil de digerir als qui seguim creient en el projecte d’EUPV, que no siga possible arribar a un acord beneficiós per a totes.
Un dels defectes que tinc és que sempre veig el got mig ple i a 3 mesos de les eleccions tot és possible i tot està per fer. I la nostra força està en el municipalisme, així que anem a per totes.
